L'IMPERI DE LA TOTXANA

Fa uns dies va mobilitzar-se, a Premià de Mar, una plataforma contra l'urbanisme destructiu, que apuntava reivindicacions locals i comarcals davant un problema que cada vegada és més evident. Qui mira la comarca d’uns anys enrere ja no la reconeix i encara hi ha estudis que diuen que no som una zona residencial i que gaudim d’una gran qualitat de vida. La veritat és que en temes de construcció un té la sensació d’estar en aquella Espanya "del pelotazo" i que no se sap com acabarà del tot si en algun moment les màquines s’aturen. En aquests darrers anys la totxana s'ha convertit en una moneda de canvi, una forma d'inversió que hi ha al darrera de la societat i que permet la multiplicació del capital, més que no pas en altres activitats econòmiques. Com en tot el que afecta les persones, al voltant de la construcció planen alguns dels voltors de sempre, però quan això afecta el territori cal entrar en replantejaments més profunds, com són qüestionar-se què passara amb el lloc on vivim en deu o quinze anys i com es poden modular resultats més òptims, malgrat les evidències de la realitat. És obvi que tothom ha de tenir dret a un habitatge digne, que es pugui comprar o llogar sense les múltiples dificultats que actualment aquests fets comporten. Quan una premissa com aquesta falla, és que alguna cosa es remou a les clavegueres. Harmonitzar creixement i garantir el dret a tenir un sostre digne no és gens fàcil, però aquest hauria de ser el referent de més d’un que té capacitat per fer-ho i no ho fa… coses de la condició humana, deu ser això.