lunes, marzo 27, 2006

ENTREVISTA A XAVIER SALA I MARTIN. ECONOMISTA

Entrevista a Xavier Sala i Martín - Economista

“Europa no està fent els deures per créixer”

24/03/2006 ALBERT CALLS

Xavier Sala i Martín, de Cabrera de Mar, és un dels economistes actuals amb més projecció internacional. Catedràtic d’Economia a la Columbia University, és una autoritat mundial en qüestions de desenvolupament i creixement econòmic. En aquesta entrevista parla d’economia global, però també de la seva repercussió a Catalunya i al Maresme, a més de les seves activitats, des de la Fundació Umbele, per ajudar els nens africans.

Hi ha una imatge negativa del liberalisme a Catalunya?
Sí. I és curiós perquè una nació sense Estat o millor dit una nació que té un Estat en contra, hauria de veure l’actuació del govern amb recel. Un pensaria que als catalans, els atrauria una ideologia que rebutja l’excés d’intervencionisme estatal i promou la llibertat individual. Curiosament els catalans voten partits intervencionistes d’esquerres aquí i a Espanya.

Què busca amb els seus llibres i articles?
Educar la gent. Ensenyar-los a pensar en aspectes de l’economia que normalment es veuen a través dels ulls de l’intervencionisme del sector públic. Fer que la gent torni a pensar que el seu futur i la seva situació econòmica estan bàsicament a les seves mans i no a les mans d’un buròcrata del govern.

L’economia és en la base de tot en el món en què vivim. Però quin paper hi té l’Estat?
Ha de garantir la seguretat i fer que es compleixin les lleis. Ha de vetllar perquè les empreses i els individus competeixin en igualtat d’oportunitats. Ha de corregir les deficiències del mercat quan es produeixen (com passa amb la pol·lució). Ha de protegir els desprotegits (com els menors, els disminuïts i els avis). L’Estat, clarament, ha de jugar un paper molt important en l’economia. Això no vol dir, però, que l’Estat hagi de jugar TOTS els papers com volen alguns.

Pel que diu en els seus articles, seria contrari a donar ajuts institucionals a sectors desprotegits com l’agricultura, per exemple. Però, com explicar-ho als pagesos que han perdut els hivernacles per les ventades?
Per què ha de tenir privilegis el sector agrícola? Si hi ha ventades i es trenquen els aparadors de les botigues de roba, les portes de vidre dels restaurants o els sostres de les fàbriques, hi haurà ajuts institucionals? Si la resposta és que no, ens hem de preguntar què tenen els treballadors de l’agricultura que els faci mereixedors de privilegis que no tenen els treballadors de les botigues de roba, dels restaurants o de les fàbriques.

Alterna la seva tasca entre els EUA, Europa i el món. Com es veu Europa des dels EUA? I la resta del món?
Jo veig Europa molt malament. No s’estan fent els deures que ens permetran créixer a llarg termini, no s’estan posant les bases per fer una economia innovadora i competitiva, no s’està afrontant el problema de l’envelliment de la nostra força de treball, i tot això és una garantia que el benestar que ara tenim no serà sostenible.

La competència dels productes xinesos en el tèxtil posa difícil la situació al Maresme. De quins avantatges competitius disposa la comarca per redreçar-ho?
Les regions o les comarques no tenen avantatges competitius. Els tenen els individus. I seran els individus creatius i innovadors els que descobriran productes, mètodes de producció, tècniques i tecnologies que crearan els llocs de treball del futur. I insisteixo que això ho decidiran els individus que vegin oportunitat de negoci i no pas el Govern, la Generalitat o un economista savi.

El Maresme o un dels seus pobles, com Cabrera, poden mantenir la identitat en un món global en què una gran ciutat com Barcelona es desenvolupa com un gran ens metropolità?
Les identitats són canviants. Fins i tot la identitat de Barcelona és canviant. I és bo que ho sigui: si haguéssim volgut preservar la identitat catalana, no hi hauria restaurants japonesos o xinesos, no menjaríem hamburgueses o frankfurts, no portaríem roba dissenyada a Itàlia o França, no miraríem la televisió (inventada als Estats Units), no portaríem cotxes, etc. etc. Si mirem fotos de Cabrera de fa 100 anys, ens adonarem que la nostra identitat ha canviat. I ha canviat per a bé. El que hem de fer és adaptar el que ens ve de l’exterior a les nostres necessitats, les nostres preferències i la nostra manera de ser, i no pas intentar aïllar-nos de les influències de l’exterior... fins i tot de les influències que vénen de Barcelona!

El treball va camí de convertir-se en un luxe? S’han d’acostumar els obrers i els empresaris a la mobilitat i al reciclatge?
Un món canviant requereix que la gent treballi a llocs canviants. Sí, ens hem d’acostumar a canviar de feina i a aprendre feines noves perquè les feines canviaran molt més ràpidament del que ho han fet fins ara. És una de les conseqüències del progrés!

Liberal i solidari poden ser termes compatibles?
Una de les idees més absurdes i errònies que ha propagat el papanatisme progressista és que només ells són solidaris. El problema és que el seu concepte de solidaritat és “nosaltres votem partits d’esquerra perquè pugin els impostos als altres”. És a dir, ells obliguen als altres a ser solidaris a través dels impostos. Ser solidari de veritat comença per un mateix: treballant gratuïtament per a causes africanes, canalitzant recursos perquè milers de nens pobres puguin anar a l’escola, o creant fundacions perquè la gent pugui ajudar els menys afavorits. I això és compatible amb ser d’esquerres, de dretes, de centre, socialista o liberal.

Com va decidir impulsar la Fundació Umbele, amb seu a Cabrera?
Un missioner català, l’Antoni Sala i Arnó, que és al Camerun ajudant els pobres, em va demanar diners per ajudar uns refugiats de guerra que estaven en situació desesperada. D’allí va venir la idea de muntar un mecanisme que permetés que els missioners que són a Àfrica ens fessin saber les seves necessitats i nosaltres els poguéssim enviar diners de la manera més eficient possible.

Quins tipus d’actuacions desenvolupen a l’Àfrica?
Ajudem gent a muntar negocis, paguem matrícules a nens i nenes que no s’ho poden pagar, paguem salaris a nens perquè enlloc de treballar vagin a l’escola, comprem materials educacionals. En general, aconseguim diners per finançar el que els missioners ens diuen que necessiten.

Pel que explica, sembla que no cregui gaire en els ajuts governamentals com a mesura pal·liativa de la fam i la pobresa. La solidaritat, doncs, dóna més resultats des de la iniciativa privada?
El que dóna resultats és fer coses que es necessiten i no pas coses que ens agraden. La raó per la qual treballem amb missioners no és que siguem cristians (Umbele no és una ONG confessional), sinó perquè els missioners estan allí i ens poden dir quins són els problemes i quines les necessitats. El Govern català, o l’espanyol o el suec no tenen la més remota idea del que passa a l'Àfrica.

Quines són les mesures, a grans trets, que vostè proposaria perquè els països més desfavorits es poguessin desenvolupar?
Els governs africans haurien de deixar de barallar-se (hi ha massa guerres a l’Àfrica), haurien de deixar de robar (hi ha massa corrupció), haurien d’invertir en infraestructures i haurien de deixar de demanar almoïnes. Els països rics, per la seva banda, haurien de fomentar el comerç amb aquests països: només a través dels negocis es crearan els llocs de treball i la riquesa suficients per promoure el desenvolupament econòmic.

Al segle XXI se solucionaran la fam i la pobresa al món?
Jo crec que sí. Al segle XX ja es va fer un enorme pas endavant gràcies al creixement del que llavors era la zona més pobra del món: Àsia. L’assignatura per al segle XXI és Àfrica.

Què es pot fer, des de la individualitat, per millorar les condicions de vida de les persones amb menys recursos del continent africà?
Nosaltres, ben poca cosa podem fer-hi. La feina grossa l’han de fer ells: han de crear les condicions perquè es creïn negocis i perquè les nostres empreses inverteixin i creïn llocs de treball allí. Un cop hi hagi les condicions, el que hem de fer és invertir-hi. Mentrestant, l’única cosa que podem fer és proporcionar els recursos que la gent que en sap ens diuen que es necessiten (i això és el que modestament intenta fer la Fundació Umbele).

FUNDACIÓ UMBELE - http://www.umbele.org

1 comentario:

Luis Vea García dijo...

Segueixo opinant el mateix, la solidaritat dels dels poderosos es diu almoina.