SOM O NO SOM UNA NACIO?

Vaig tenir la sort de marxar amb els milers de catalans i catalanes que el passat dissabte 18 de febrer van manifestar-se, a Barcelona, per recordar que ningú més que nosaltres decideix el que som. L'acte, popular, festiu, educat, familiar i amb una espontaneïtat que el va fer més autèntic, va acabar sent, segons el meu punt de vista, una crida necessària contra els atacs que venim patint, en especial en els darrers temps, pel sol fet de ser catalans i de sentir-nos-en, davant un cert integrisme que es vol amagar de presumpta "solidaritat", però que en realitat deu ignorar de base el significat d'aquesta paraula, com també desconeix la realitat lingüística em la qual vivim, que distorsiona i manipula vilment. Al marge de les respectives ideologies, els rius de persones que van omplir el recorregut de la plaça Espanya a la de Catalunya, van sortir al carrer per dir que ja n'hi ha prou. Una crida a la dignitat de ciutadans i ciutadanes de totes les condicions i edats, en català, en castellà, o fins i tot des d'altres cultures que van recordar que Catalunya és una bona terra d'acollida. L'endemà, la classe política va dedicar-se a fer el que des de fa temps vénen fent: esquarterar-se, interpretar i reinterpretar per acabar no aconseguint res de res que no sigui mantenir la còmoda cadira en la qual s'asseuen. El cop d'efecte, però, diguin el que diguin, ja està fet. Les mutituds van recordar que sovint ciutadans i polítics no avancen al mateix ritme i potser, fins i tot, ni en la mateixa direcció.Personalment, com molts que van pujar i baixar del Maresme en uns súpercarregats trens de rodalies, vaig sentir una emoció compartida. Cridant una cosa tan senzilla com "Som una nació", un se n'adona que de tant en tant cal deixar constància del que realment som amb accions com aquesta. Tanmateix, ningú pot negar el que som. Ningú, tampoc, pot deixar de banda que els milers de persones que vam sortir al carrer ens sentíssim orgullosos de ser catalans i catalanes. Per a la manifestació hi ha moltes interpretacions més que poden deixar-se al gust de cadascú, però, per damunt de tot, el que unia la multitud era el sentit de pertànyer a una mateixa comunitat. Tot i així, després de les emocions ve sempre la dura realitat que les polítiques fan i desfan. I és una llàstima que el que pensa una part important de la gent del carrer normalment pugui acabar no servint massa. No és fàcil arreglar coses tan problemàtiques com l'Estatut en un país de sensibilitats tan diferents, però també a vegades cal sentir-se orgullós de què les persones mostrin les seves emocions de la manera que ho van fer l'altre dia. Com a mínim, com diu el poeta: "No hi ha cap combat inútil".