L’Ajuntament de Cabrera de Mar, de la mà de Núria López, ha publicat un llibre que recull una selecció de textos de Joan Vilalta i Reixach, cronista oficial del municipi mort recentment. En el marc de la passada Festa Major d’Hivern del municipi, per Sant Vicenç, va fer-se un acte de presentació d’aquest volum que el consistori cabrerenc divulgarà entre les persones interessades.
Al llarg dels anys, Vilalta va escriure amb passió i voluntarisme tota mena de textos i articles de temàtica local, comarcal i sobre les persones i experiències que va conèixer i viure. El llibre que ara ha sortit s’estructura en els escrits dels programes de les festes majors, les col·laboracions a setmanaris com “La Clau”, del qual va ser un estret i fidel col·laborador, entre d’altres publicacions i els articles autobiogràfics.
El lector trobarà en aquest llibre textos de les temàtiques més variades, des d’aspectes puntuals del municipi de Cabrera fins a comentaris de la Torre Ametller, el Castell de Burriac, les platges del Maresme, el Barça o les trobades de la Lleva del Biberó, a la qual Vilalta pertanyia perquè hi va combatre durant la Guerra Civil.
Periodista voluntariós, arxiver i cronista de Cabrera, home compromès amb la República que va viure un període convuls de la nostra història, Vilalta va ser, sobretot, un enamorat del seu poble i del Maresme, que va voler fixar en el temps a través de la paraula escrita. Un llibre, ara, apropa la seva passió a qui vulgui acostar-s’hi.
domingo, enero 27, 2008
'EAU DE TOILETTE Y OTROS RELATOS', de JOANNE HARRIS
Publicat per De Bolsillo
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
L’autora de ‘Chocolat’ reuneix un conjunt de contes ben diversos en aquest volum. Són històries contemporànies, que barregen sensibilitat i gosadia temàtica, que es fan de molt bon llegir i algunes són relativament curtes, de fàcil i atractiva lectura.
Entre els temes, el lector hi trobarà el miracle que va de la mà de les coses quotidianes i la voluntat de delectar amb la sorpresa, un ball de sensacions i d’experiències inoblidables: des d’àvies impertinents fins a bruixes modernes, passant per fabricants de roba íntima de cuir o els personatges oblidats d’un escriptor que li planten cara, un calaix de sastre, una mica de tot.
L’autora va néixer a Yorkshire el 1964 i té l’avantatge de ser mig francesa i mig anglesa, cosa que es nota en la seva creació literària: fresca, original, actual i amb “tocs màgics i acurats” que li han creat una legió de seguidors.
Entre d’altres llibres, ha publicat recentment ‘Zapatos de caramelo’, la segona part de la cèlebre ‘Chocolat’, feta famosa per la seva versió cinematogràfica. Sens dubte, una escriptora del tot recomanable.
viernes, enero 25, 2008
MARJANE SATRAPI, PREMI INTERNACIONAL D'HUMOR GAT PERICH
L’autora iraniana Marjane Satrapi, coneguda per les novel·les gràfiques del cicle ‘Persépolis’, ha estat guardonada amb la 13a edició del premi Gat Perich, que s’atorgarà a Premià de Dalt el proper 9 de febrer, en un acte en el qual s’esperen més de 300 convidats. D’altra banda, l’humorista Máximo (Burgos, 1933) rebrà una distinció honorífica per la seva llarga trajectòria professional com a ninotaire a la premsa.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
El premi Gat Perich se celebra des de 1996, un any després de la mort del conegut ninotaire, vinculat a Premià de Dalt. Des de fa tres anys que es celebra el lliurament de premis en aquest municipi, com a relleu de Llançà. El jurat que l’atorga està integrat per representants dels principals diaris de Catalunya.
Marjane Satrapi és la primera dona que rep un guardó que s’han endut, fins ara, Gila, Mingote, Forges, Pepe Rubianes o Kim, guanyador de l’any passat, entre d’altres.
Els llibres de còmic de Satrapi (‘Persépolis’, ‘Brodats’ i ‘Pollo con ciruelas’), integren una nissaga familiar autobiogràfica, en blanc i negre.
L’autora, nascuda a Teheran el 1969 i establerta a París, està actualment immersa en la promoció nord-americana de la pel·lícula ‘Persépolis’.
Qui ha llegit els seus còmics sap que ha obert una nova via en la qual explica la seva història familiar a l’Iran, amb un cert to crític i irònic, una mirada intensa i apassionant sobre els totalitarismes, com condicionen a les societats i la resposta humana que la gent progressista els dóna.
'CONTES PER CANVIAR EL MÓN', de JOSÉ LUIS GALLEGO
Publicat per Viena Edicions
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
No és habitual trobar llibres que apostin per un món millor i aquest n’és un cas ben evident. De manera planera, el lector hi descobrirà un recull de contes, principalment pensats per a infants, però que també haurien de llegir els adults, perquè ajuden a tenir una percepció sobre el medi ambient i la sostenibilitat que tots hauríem de conèixer.
L’autor, vinculat a Cabrils, és naturalista, periodista ambiental i escriptor i pot trobar-se més informació interessant d’ell i el seu treball a la seva pàgina web: www.ecogallego.com.
D’altra banda, el lector jove trobarà especialment en aquest llibre històries per ajudar a viure sense bosses, com ajudar els ocells, salvar les balenes o una carta al president, demanant-li un món millor entre d’altres interessants narracions que aposten per obtenir un planeta una mica més digne que el que tenim actualment, i només fent un petit esforç personal.
Les il·lustracions d’Andy Noguerón i la senzillesa de les narracions conflueixen en una obra que té múltiples aplicacions didàctiques, no únicament pensades per a les escoles, sinó també per als pares, que poden alternar el plaer de llegir en veu alta un conte als seus fills, sabent que ells també aprenen alhora i que tots plegats contribueixen, junts, a fer un pas cap endavant.
'UN DÍA DE CÓLERA', d'ARTURO PÉREZ REVERTE
Publicat per Punto de lectura.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
El 2 de maig de 1808 la revolta a Madrid contra les tropes ocupants franceses ha passat a la història pels afusellaments que Goya va immortalitzar en les seves obres pictòriques. Ara, Pérez Reverte rescata aquest moment èpic de la història d’Espanya, recordant la unitat contra l’invasor i el paper clau de les classes populars en plantar-li cara.
L’autor confegeix una història que barreja personatges reals amb d’altres que probablement hi van ser, però que recupera gràcies al miracle de la paraula impresa. El resultat és que acaba teixint un fris gegantí, carregat d’acció, de situacions tenses i elèctriques, per explicar com un poble unit pot plantar cara a un enemic superior i molt més preparat.
Tant els lectors de novel·la històrica com els d’acció trobaran en aquest volum resposta als seus neguits, com també s’hi sentiran còmodes els amants d’èpiques aventuresques diverses, d’una banda i, de l’altra, tots aquells que vulguin consumir patriotisme històric a dojo.
També, tant la base documental com els temps narratius d’aquesta obra coral, demostren l’ofici d’un escriptor que ha sabut fer de la literatura de gènere tot un art.
martes, enero 22, 2008
JORDI PUJOL TORNA ALS ORÍGENS
Emotiu retorn als orígens familiars i un nou bany de multituds. Jordi Pujol va presentar el seu llibre 'Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)', al seu poble, Premià de Dalt, el passat divendres 20 de gener.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
Acompanyat del periodista Manuel Cuyàs, amb qui ha escrit el primer volum memorialístic i unes 300 persones del municipi i dels voltants, l’expresident va omplir l’emblemàtic teatre de la Societat Cultural Sant Jaume.
Catarsi col·lectiva en una presentació en la qual, fins i tot, va aparèixer entre el públic un actor espontani que es va aixecar amb una màscara imitant Pujol i amb qui aquest, sense sorprendre’s, va mantenir un simpàtic diàleg que va concloure amb el reconeixement tàcit del seu imitador que era el millor president que mai havia tingut Catalunya.
Cuyàs va obrir foc com a teloner de l’acte recordant que el protagonista i autor de les memòries és Pujol i explicant que la primera frase del llibre: “Sóc fill d’en Florenci i la Maria, Florenci Pujol i Brugat, de Premià de Mar, i Maria Soley i Mas, de Premià de Dalt”, determina la vinculació del polític amb les seves arrels familiars, constant al llarg de tota la seva trajectòria.
Tot seguit va venir la intervenció de Pujol. Feedback automàtic amb el públic de més d’una hora i firma de llibres personalitzada fins a deixar el canell esgotat.
Per a l’expresident, el llibre serveix per explicar-se. “Perquè la gent sàpiga qui és
aquest Pujol que hem hagut d’aguantar 23 anys”, va ironitzar. També va definir-se com “un home que ha estimat Catalunya i que ha recorregut el país”. “De Sant Mateu o Montserrat fins als barris d’immigració de la Barcelona dels anys 50. Catalunya és tothom”, va assegurar.
Entre acotació i acotació Pujol interpelava pel seu nom als assistents i recordava amb precisió detalls del municipi d’altres èpoques (des de les projeccions de cinema fins a les cançons que va taral·lejar o Els Pastorets). Va definir-se com un polític moderat i europeista des de molt jove. “Els que són molt d’esquerres o molt de dretes es despisten”, va comentar. També va revindicar uns orígens de gent senzilla contra aquells que han volgut fer veure que ve dels poderosos. “Vinc d’un món on no teníem vàters”, va dir, evocant el passat d’una part de la seva família vinculada a la terra i el món dels pagesos. D’altra banda, referint-se a Rafael Ribó en la seva etapa com a polític, Pujol va atacar els sectors de l’esquerra que el definien com a representant dels poderosos. “Tots aquests tenien molts calers i es van fer comunistes”, va afirmar sense manies.
L’expresident, molt content en tot moment de retrobar-se amb amics i convilatans, va assegurar que presentar el llibre a Premià de Dalt li feia il·lusió i li permeteia “un toc més sentimental”.
El record de l’acció política també va ser present en la presentació. “He estat especialista en plataformes, en entomar-me-les”, va comentar, explicant les seves experiències. “He tingut èxits importants i fracassos importants”, també va assegurar.
Per concloure, una reflexió final sobre els valors apresos gràcies a la seva família de Premià de Dalt i a Premià de Mar i les arrels: “Sóc en Jordi de Can Soley”. Entre el públic, tot l’acte, Marta Ferrusola també l’escoltava.
miércoles, enero 16, 2008
ROMA I ESPANYA NO ESCOLTEN?
Quan més lluny està el centre de poder, més difícil és fer-hi arribar les reivindicacions dels grups més petits. Potser per això, en aquest món apocalíptic en el qual vivim, són més necessàries que mai les petites estructures, el treball que comença en l’individualitat i que pot aplegar, com a màxim, unes poques persones, no cal que en siguin moltes més.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
Cal desconfiar a la primera dels que globalitzen, perquè sol ser sempre un pretext per esbandir els que no pensen com ells, als quals solen acusar, moltes vegades, de totalitaristes. Quina cara!!! Però qui és el totalitarista de veritat? “Per les seves obres els coneixereu!”. I com més o menys deia Pirandello, les coses no
sempre són el que semblen.
Els grans centres organitzatius tendeixen a oblidar-se de tots aquells que no hi tenen veu directa i a menystenir als que no acoten al cap a les seves superbes directrius. Els declaren heretges o insubmissos i carreguen contra la seva integritat moral i física per erradicar el pensament contrari al seu.
Per aquest motiu, en el pitjor dels casos, neixen les revoltes i en el millor –com hauria de ser–, es dóna veu i representació a les minories, esperant, però, que de tant reclamar se’ls assequi la llengua, callin o finalment captivats pels luxes de les corts, canviïn de bàndol i s’hi quedin com a cortesans o funcionaris.
Probablement les prioritats d’un poble de menys de 5.000 habitants, a Madrid, els puguin provocar un atac de riure, tot i que no ho reconeixin, i més si tenim en compte l’allau de demandes diàries que deuen rebre.
En el terreny religiós, és sobradament coneguda, especialment en determinats períodes de la història, la llunyania i la sordesa de Roma per a les demandes socials d’una part de l’Església, sovint aliniada al costat dels més pobres i desfavorits, dels més humils, en consonància amb el missatge cristià de base.
Per sort, contra tots aquells que volen imposar sempre hi ha la realitat dels més petits, que malden per demostrar que hi són, que tenen els seus drets i les seves necessitats, a banda dels deures que alguns altres ja es preocupen de crear-los.
Avui en dia es parla molt de globalització i de grans estructures, cada vegada més allunyades de la realitat diària, dels nuclis més ínfims en els quals s’hi coven importants valors, opcions de futur, el caliu de l’esperança.
Mentre, el circ dels poderosos continua fent soroll i interpretant una comèdia que ens diuen que és necessària perquè si no no hi hauria ordre. Dura segles, inherent a l’ésser humà i talla les ales als esperits lliures, fins i tot abans que aquests aprenguin a volar.
lunes, enero 14, 2008
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentació
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980),
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i la llibreria Proa Premià.
PRESENTACIÓ DE 'MEMÒRIES', de JORDI PUJOL
Acte de presentaciÓ
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
i signatura del llibre:
MEMÒRIES (1930-1980,
de Jordi Pujol.
Jordi Pujol signarà exemplars
del seu llibre.
Divendres 18 de gener, a les 20 hores
Al TEATRE de la SOCIETAT CULTURAL
SANT JAUME DE PREMIÀ DE DALT.
Organitzat per la Societat Cultural Sant Jaume i Proa Premià.
FOTOBLOC DE PREMIÀ DE MAR
A vegades val més una imatge que mil paraules.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
Sota aquesta premissa hi ha un fotoblog que vol deixar testimoniatge imprès de moltes coses del dia a dia de Premià de Mar.
El trobareu a:
www.enpremiademar.blogspot.com.
'SEÑALES PARA EL VIAJE', de PHILIP GOLDBERG
Publicat per Ediciones B. Byblos New Age. Salud y bienestar
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
El creixement personal està de moda en un món materialista que ha deixat de banda l’espiritualitat com a part integrant de l’harmonia amb un mateix i amb l’entorn.
Per a gent que estigui perduda i busqui la llum d’un far, Goldberg traça un itinerari senzill, però profusament documentat i basat en l’estudi i en l’experiència.
Aquest llibre està pensat per ser llegit, però també com una guia útil i amb consells ben pràctics, que al cap i a la fi, sempre són d’agrair.
En clau senzilla i didàctica, obert a totes les religions, el lector hi trobarà inspiració que l’ajudarà a recórrer el propi camí espiritual, un trajecte difícil però alhora carregat de recompenses.
D’altra banda, en la via del que ara s’anomena “New Age”, aquest volum et va duent, a mesura que el llegeixes, per diverses estacions i acabes adonant-te que l’espiritualitat parteix i retorna a un mateix i cal sortir a buscar-la pels camins més apropiats i adequats al propi caminant i buscador.
A més, l’autor s’ajuda dels fragments dels més grans místics i de senzilles paràboles per abeurar el lector amb un got d’aigua fresca, sempre d’agrair, ésclar.
Albert Calls
'TORPEDO', de JORDI BERNET i ENRIQUE SÁNCHEZ ABULÍ
Publicat per Glénat (Vol.1)
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
Aquesta és la primera edició en català, amb traducció de la mà d’Andreu Martín, d’un dels personatges del còmic espanyol més internacional: Luca Torelli, àlies Torpedo, que acosta a nous lectors una obra de gènere negre que sap capturar i entretenir amb històries de gàngsters dolents que després de tot no ho acaben sent tant.
El primer volum recull les historietes d’Alex Toth, el dibuixant nord-americà que es va fer càrrec dels dos primers guions i que incòmode amb el seu to ho va deixar en mans d’Abulí, que ha estat qui amb els guions de Bernet li ha donat forma gràfica. També,
compta amb un pròleg de l’escriptor Jaume Ribera, conegut en el món de la novel·la negra, tant per a joves com per a adults.
En resum, històries en blanc i negre d’un pinxo que acompanyat del seu fidel ajudant Rascal, cau bé malgrat estar situat a l’altra banda de la línia de la llei.
Còmic del més bo que es fa a casa nostra i una ocasió imprescindible per apropar-s’hi i tastar-lo. S’hi entrellacen la narrativa de gènere negre més dura amb trames molt enginyoses que demanen arribar al final.
Albert Calls
'EL TIEMPO DE LOS EMPERADORES EXTRAÑOS', de IGNACIO DEL VALLE
Publicat per Punto de lectura.
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
La primera frase d’aquest llibre és: “Si aquí ya no importan los vivos, imagínese los muertos”. A partir d’aquest punt d’arrencada, començarà una història trepidant, emplaçada cronològicament a l’hivern de 1943, al front de Leningrad. Un combatent de la División Azul apareix mort en un llac, amb una enigmàtica frase gravada al seu pit: “Mira que te mira Dios”.
La investigació s’encarrega a un soldat que té un obscur passat i a qui acompanya un fidel sergent. Tots dos seran els que hauran d’esbrinar el què ha passat i s’hauran de moure en una trajectòria de crims brutals i aparentment sense connexió.
Còctel d’emocions diverses, el lector trobarà en aquesta obra rituals masònics, intrigues del poder militar i sobretot la crueltat de la guerra, tot entrellaçat amb neu, fred i un magistral domini del llenguatge, de cada frase, de cada paraula, amb un ofici immillorable.
Aquesta novel·la ha estat guardonada amb una menció especial en els premis Dashiell Hammett i amb el Premio de la Crítica de Asturias 2007.
El personatge central, Arturo Andrade, ja sortia en un altre títol de l’autor: “El arte de matar dragones” (Premio Felipe Trigo, publicat per Algaida, el 2003).
Albert Calls
miércoles, enero 02, 2008
viernes, diciembre 28, 2007
ESCRIPTORSDIGITALS.CAT
Pertanyo a una generació que va viure la necessitat de divulgar la literatura per mitjà de les fotocòpies.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
Ara, això potser fa riure, però no vint anys enrere, quan tot just començaven a haver-hi premis literaris (abans de l’excés) i la indústria editorial, molt mancada, només contemplava els nous autors de manera excepcional.
Molts escriptors catalans que avui són públicament reconeguts, ja no volen recordar-se que van veure les seves primeres obres publicades en fotocòpies de revistes senzilles però agosarades, que primer anomenàvem “fanzines” i posteriorment algú va inventar-se l’acurat terme de “publicacions submergides”.
Més endavant, quan ja teníem quatre duros i érem una mica més espavilats, vam buscar el suport dels ajuntaments i podíem publicar les revistes amb millor qualitat, amb tirada limitada i edició restringida a amics i persones que puguessin estar-hi interessades.
També us podria dir d’algun autor, avui famós i que després ho ha reconegut, que va treure les seves primeres obres en aquest format de ‘plaquets’, que van ser la seva plataforma de llançament.
Però el temps passa i la indústria editorial es multiplicava en recursos mentre la contracultura i la clandestinitat anaven desapareixent, absorbides o senzillament eliminades del mapa per desgast generacional.
Una cultura sense contracultura empenyent-la acaba sent massa oficialista i buida, sense idees i frescor ni gent valenta que surti a provocar, a buscar nous camins i no senzillament a menjar-se les garrofes que li ofereix el sistema, que d’altra banda és el camí més fàcil que es dóna per professionalitzar-se.
Per sort, en els darrers anys, les noves tecnologies han posat les coses novament en el seu lloc.
Des de fa poc temps l’univers blocaire és una porta interestelar per a la creació literària i per a la seva difusió.
Hi ha moltes esperances perquè aquest espai es desenvolupi amb el seu potencial, com a lloc de descobriment, on es poden generar idees noves, no manipulades i no sotmeses a les lleis del mercat i molt especialment en el camp de l’escriptura.
Tot i alguns bons intents que s’han fet, encara manca visibilitat en el fenomen, racionalització dels blocs i dels canals, algú que posi ordre per guanyar en difusió i interconnexió.
No ens enganyem, estar penjat a la xarxa garanteix la llibertat, però no l’audiència i després d’afavorir les plataformes s’ha de pensar també en poder arribar al màxim de públic.
Quan aquest seny ordenador arribi al ciberespai, la literatura catalana digital que ja existeix tindrà molta més repercussió i els escriptors d’aquests països (catalans) haurem avançat un pas immensament gegant.
Cal anar pensant en aquest moment, fins i tot amb associacions que contemplin aquest fenomen, defensin les persones que l’integren i promoguin projectes de futur.
L’objectiu, més enllà de crear poltrona, és superar vells models d’altres entitats elitistes i allunyades de la realitat i dels lectors, que segresten la cultura i la converteixen en sucursals de l’administració.
La xarxa, permet fer aquest salt.
És una oportunitat que no podem deixar perdre.
POÈTIQUES DE GOSSOS
No és fàcil trobar llibres que tinguin els animals com a tema central de la creació literària. I aquest és el cas de Vida de perros. Poemas perrunos, publicat per Editorial Buscarini, una sorpresiva aportació bibliogràfica que va editar-se a final d’aquest passat any 2007.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
Es tracta d’una antologia que recull l’aportació de més d‘un centenar d’autors destacats, com el Premi Nobel José Saramago, Antonio Gala, Luis Antonio de Villena, Carlos Bousoño, Francisco Brines, Luis Alberto de Cuenca, Juan Luis Panero, Leopoldo Maria Panero, Antonio Colinas, Félix de Azúa o Ángela Vallvey. També, alguns dels més importants poetes bascos, com José Fernández de la Sota i Karmelo Iribarren, o la poeta afincada a Vitoria, Ángela Serna, entre d’altres.
L’edició i el pròleg d’aquesta obra que interrelaciona literatura i gossos, ha anat a càrrec de l’escriptor i filòleg de Logronyo, Diego Marín A. L’antologia és, a més, el tret de sortida d’Editorial Buscarini, que s’ha presentat al mercat amb aquest primer títol, que es ven al preu de 12 euros i els beneficis de la qual aniran destinats a l’Associació Protectora de Animales, un valor afegit més de tot plegat.
Des de temps antics que el gos ha estat un company fidel de l’home i no pot defugir-se, tampoc, la seva presència en la cultura i les arts. Vida de perros. Poemas perrunos, aporta doncs, un important tast del que podria ampliar-se a molts d’altres camps artístics, com la pintura, l’escultura, la música, etc.
L’editor i antòleg, Diego Marín destaca, fins i tot, gossos amb pedigree literari: com Remo, d’Ortega y Gasset; Sirio, de Vicente Aleixandre, a qui van dedicar poemes d’altres autors com Claudio Rodríguez i Carlos Bousoño; Atila, del riojà Antonio Cillero Ulecia, al que fins i tot, Ramón de Garciasol li va dedicar un lllibre; Niebla, el gos que Neruda va regalar a Alberti; Troylo, d’Antonio Gala o Flush, el ca de l’escriptora anglesa Elizabeth Barret i que dóna títol a una obra de Virginia Wolf.
A més, dada curiosa i per prendre’n nota, en la presentació del llibre, a Vitòria, es va permetre l’entrada de gossos a la llibreria.
Projectes com aquest ajuden a resituar el paper de les mascotes en la cultura. No podem deixar de banda que el menyspreu social que sol existir envers la figura dels gossos, els gats i d’altres animals domèstics, també ha fet que el seu paper en les arts passi desapercebut o menyspreat, moltes vegades reduït solament a icona de la cultura popular (Rin-tin-tin, Flipper, etc.). Aquest llibre demostra que els gossos també tenen el seu espai a la literatura amb majúscules.
lunes, diciembre 17, 2007
LES ESCULTURES DEL NADAL
Entre les moltes exposicions locals que aquests dies de Nadal es fan amb pessebres i diorames i demostren com es poden arribar a fer veritables peces d’art, destaquen especialment dos eixos de propostes al voltant del pessebrisme.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
El primer és una exposició a càrrec del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que porta per títol ‘Figures de pessebre. Escultures de petit format’ i pot visitar-se fins al dia 5 de gener del 2008.
La mostra s’estructura a partir de figures de l’època del Barroc i l’obra de Ramon Amadeu, Pere Teixidor, Damià Campeny, Domènec Talarn, Salvador Masdeu, Josep Marcè i Lluís Carratalà, entre d’altres.
Com es destaca en el programa de mà: “L’exposició ens convida a contemplar la bellesa feta expressió, d’una insòlita i petita col·lecció de figures del pessebre català d’alguns autors, i a atorgar-les el reconeixement patrimonial que els hi manca i la categoria històrica de la qual, sens dubte, en són mereixedores”.
D’altra banda, un punt neuràlgic clau d’aquest art és Sant Vicenç de Montalt. Fins al 3 de febrer, el Museu del Pessebre mostra les exposicions ‘Pessebres i figures’, ‘Les casetes de suro’ i ‘ La memòria d’un temps’. També, a l’antic Casal d’Avis, es pot veure ‘Imatges d’una vida’, amb 20 diorames de la vida de Jesús, ‘Figures dels Germans Castells’ i ‘Pessebres de la infància de Jesús’.
Finalment, fins al 31 de gener, al Casal de la Gent Gran Els Xurravins (Centre Cívic el Gorg), hi ha la mostra ‘Figures de pessebre’, de Vicenç Paituví i el Pessebre popular, de Quico Paituví.
150 ANYS DE BOMBERS A MATARÓ
Els Bombers de Mataró son un cos emblemàtic que ha lluitat contra el foc des de la capital del Maresme durant 150 anys, una data emblemàtica que enguany han commemorat amb diverses propostes obertes al públic.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
Ara, com a cloenda dels actes de celebració de l’aniversari, junt amb Caixa Laietana, han organitzat una espectacular exposició que passa revista a una trajectòria de dedicació i servei i ret alhora homenatge a les persones que han format part d’aquest emblemàtic Cos. La mostra s’ha pensat en clau didàctica i per a tots els públics.
Pot visitar-se fins al 13 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana (Carrer Bonaire 3-5. Mataró), recull una col·lecció de cascs de bombers d’arreu del món, vestits i vehicles i els més petits podran participar en un concurs de dibuixos amb la temàtica dels bombers.
No s’acaben aquí, però, les activitats dels Bombers de Mataró, que el passat mes de setembre van inaugurar un nou i modern parc al polígon Pla d’en Boet II, perquè també ha sortit publicat un llibre: ‘150 anys. Bombers de Mataró’, de Jordi Buscà i Colell, publicat per la Generalitat, l’Ajuntament de Mataró i Caixa Laietana.
L’obra, profusament il·lustrada, tracta els diversos apartats de la història dels Bombers, d’ençà que la Mutua de Seguros contra Incendios va crear el Cos, passant per la intevenció d’aquest el primer terç del segle XX i a la Guerra Civil, els darrers anys del Cos municipal i quan va ser absorbit per la Diputació i posteriorment per la Generalitat.
jueves, diciembre 06, 2007
PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE D'ANTONI BACHS
Presentació del llibre d’Antoni Bachs, ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
Albert Calls a Proa Premià. Dimarts 4 de desembre.
No us parlaré molt de l’autor del llibre, Antoni Bachs, perquè crec que tots el coneixeu. Si que començaré, però, amb unes paraules que sota el meu punt de vista el caracteritzen:
És INQUIET, com a persona que no es conforma amb el primer que li diuen.
És POLIVALENT (o millor encara, POLIFACÈTIC), perquè és capaç de moure’s en més d’un registre i anar fent., en tots, al seu ritme. És l’ARTISTA TOTAL, en el sentit que explora diversos àmbits culturals, que és molt més difícil que fer-ho en un de sol: primer les arts plàstiques, però també ara la paraula.
I una altra definició que aquests temps no es porta massa: COMPROMÈS, com a promotor de l’art que fan els altres, activitat que tots li coneixeu.
En definita, una persona amb INQUIETUDS. I dir això és apuntar que el seu llibre és una proposta diferent, divertida, entretinguda i amb molts valors que tot seguit comentaré.
Per això, a partir d’aquest moment parlaré d’ell com a ESCRIPTOR d’aquest volum de textos titulat ‘ANADA I TORNADA, 54 NARRACIONS SINGULARS’, publicat per Edicions Saragossa.
Rodalies és el centre de la primera part del llibre. Al marge que els trens no arribin a l’hora o que no arribin, aquest és un univers en si mateix. Un univers, que Bachs ens acosta, en primer lloc, des de l’observació.
De fet, totes les històries que configuren aquest apartat són observacions de figures i paisatges, algunes divertides, d’altres més humanes i tendres. L’autor no podia agafar el tren com un usuari més, potser per això ha exercit d’observador i de cronista, a l’antiga manera planiana, perquè ens entenem.
Enriqueta Capdevila, l’autora del pròleg ens apunta una idea d’aquesta part del llibre que és molt definitòria. Diu:
“Mirar el que es veu i escoltar allò que un sent demana espai i temps, i sembla que el temps, avui dia, és un bé escàs: ningú no té temps per a res. Això és una enganyifa o, si voleu, un miratge. L’espai i el temps, deixem la qüestió de la seva existència als filòsofs, no és una cosa que tenim. L’espai i el temps els omplim segons les nostres necessitats, possibilitats i desigs”.
Però recapitulem, en aquests primers relats del llibre de Bachs hi trobareu:
- Com és l’univers de Rodalies, figures i paisatges, amb personatges anònims inclosos. Des de la locutora de Renfe fins a tota la fauna de viatgers, passant per la façana arquitectònica que corre paral·lela a la via, entre moltíssims detalls més d’un micropreciosisme de molt nivell.
- Literatura de la memòria directa. És a dir, de la memòria per la intenció de fixar el record en el paper, de transmetre’ns les vivències. Directa, perquè recull el dia a dia, que potser moltes vegades no considerem important, però que ho és més del que pugui semblar a primer cop d’ull.
- Un tercer punt pot ser la reivindicació explícita. Recordem, per exemple, quan es parla del baixador de tren fantasma de Premià de Mar. O quan diu: “A la banda de mar, des del Besòs fins a Montgat, tenim un paisatge arquitectònic ben galdós”. I encara més, en un moment puntual també hi surten reflectides les reivindicacions laborals dels treballadors de la línia de tren.
- La microobservació també és un altre puntal d’aquesta obra. O a algú se li hauria acudit reflexionar, per exemple, sobre les burilles o pilotes, la gent que es furga el nas, vaja, al tren? En Bachs ho fa. I també ens parla de les categories de viatgers: els nadius del Baix Maresme, o sigui, els indígenes, els nouvinguts i els passavolants. I ho complementa analitzant la figura dels pidolaires, una altra espècie característica dels trens de Rodalies que tots coneixem.
- És molt imprtant en aquest volum l’aportació d’idees, entre les que destacaria que l’autor ens suggererix les possibililtats de mirar la platja i tot el que dóna de sí el litoral, vist des del vagó del tren: “Els viatgers de rodalies tenim un espectacle gratuït, un espectacle vist des de primera fila. La mar i la platja canvien constantment”, ens diu Bachs amb les seves paraules.
- I per acabar, es recull part del llegendari ferroviari a partir de les anècdotes que els revisors li explicaven a l’autor. M’ha fet particular gràcia aquesta que podria semblar una llegenda urbana. Us la llegeixo. És una de les quatre anècdotes que es recullen.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 64 DEL LLIBRE: “LES NIMFES DE LA DISCO”).
I dit això entrem en la segona part del llibre.
En aquest cas es tracta d’un intent més ampli de fixar la memòria de l’autor en el paper imprès. D’entrada us diré que deixa “regust a poc” (que “saben a poco” en castellà) i que obre les portes perquè l’autor faci un llibre molt més extens, en el que reculli de forma més àmplia i sistemàtica les seves anècdotes, per damunt de tot divertides, humanes, amagant un ensenyament en si mateixes.
Aprofito per demanar-te, Antoni, que ho facis. N’escriguis més i tanquis un volum més ampli amb aquest apartat que de per sí ja és un bon tastet de les anècdotes de la teva vida.
Són relats una mica en clau sufí, qui vulgui aprendre n’aprèn de tot el que Bachs ens explica. Es poden llegir amb tota la segurat que se n’aprén força.
‘Background’ , títol d’aquest apartat, és un grapat d’observacions de voyeur que l’autor va començar a escriure el mes de març de mil nou-cents noranta-vuit a l’hotel Samos de Magafull, a l’illa de Menorca. I les va acabar de redactar el mes d’abril de mil nou-cents noranta-nou al Mellieha Holiday Center a l’illa de Malta.
Miscel·lània de vivències vitals, hi ha algunes frases sense desperdici:
“El temps no passa, no és fugisser; el temps va fent un gruix, un teixit que conforma el nostre ésser. Tots nosaltres acabem sent una imatge del temps. En cada plec del cos, en cada solc de la cara, s’amaga el nostre temps”.
I una altra de contundent:
“Jo sóc nascut sobre la taula del menjador de casa, el 1933”.
I només per citar-ne algunes.
Des dels temps dels records familiars, l’any 1939 per exemple, fins a la memòria més estrictament personal, en aquest apartat s’aposta per la diversitat memorialística, els itineraris sorpresius de la vida i la bona fe d’anar descobrint el que un s’hi troba.
És aquella frase d’en Pla, que en Martí Rosselló recorda a l’entrada d’un dels seus llibres: “La vida consisteix en anar fent”.
Frankfurt, els mercats i mercadillos, Euskadi, la publicitat –professió de Bachs-, la postguerra (anys 40), un viatge en taxi de Madrid a Vigo, la gastronomia, Galícia, l’artesania, Andalusia, els usuaris dels avions dels anys seixanta o fins i tot l’abús de prepotència d’alguns personatges, són alguns dels nombrosos temes qiuue s’hi tracten.
Tot plegat un calidoscopi de vivències, que com la vida mateixa ens volen transmetre que viure és això: anar descobrint les coses i incorporant-los al background personal i intransferible, o solament transferible a través de la paraula impresa, com és el cas d’aquest llibre que espero que us llegiu.
I per posar-hi el meu punt final, us llegeixo aquest breu capítol.
(LLEGEIXO EL TEXT DE LA PÀG. 95. QUAN L’AUTOR VA SALVAR-SE D’UN ATEMPTAT D’ETA. TEMA D’ACTUALITAT PEL RECENT ATEMPTAT D’ETA CONTRA DOS GUÀRDIES CIVILS A L’ESTAT FRANCÈS).
Res més. Moltes gràcies. Ara donaré la paraula a l’autor.
FESTIVAL ERÒTIC AL MARESME
Conrad Son és un director de cinema que s’associa amb el món del cinema eròtic i pornogràfic en català. Ara, ha organitzat el festival maresmeròtica.cat, amb activitats al voltant de l’erotisme que es faran a diversos municipis del Maresme com Mataró, Premià de Dalt, Vilassar de Mar o Vilassar de Dalt, els dies 13 14 i 15 de desembre.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
El festival vol contribuir a la normalització de l’erotisme en català i inclou, a diversos espais culturals, la projecció de ‘La mar no és Blava’, darrera producció eròtica per a dones de Son i una exposició fotogràfica sobre el film, una conferència sobre ‘La vida d’una artista eròtica’, a càrrec d’Evita de Luna, la gravació del documental ‘Catalanes calentes’, una sessió de tuppersex i diversos shows calents i X o un Peep Show Party en locals nocturns de Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt, amb estrelles eròtiques en viu i en directe.
A més, també s’inclouen propostes virtuals com concursos de fotografia, relats o un consultori sexològic virtual, a banda de vídeoexposicions i tatoos i piercings en directe, entre d’altres activitats.
La proposta s’emmarca dins el cicle catalunyaeròtica.cat, que ja s’ha fet a d’altres localitats de Catalunya i vol tenir continuïtat a la nostra comarca.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
