jueves, abril 22, 2010

LES MEVES PARAULES DE PRESENTACIÓ D’EL QUADERN D’ALBERT CALLS

Últim acte de Can Manent com a biblioteca

Avui he vingut a parlar del meu llibre, un llibre que porta el meu nom al títol, però que més enllà d’aquí no parla gens de mi, parla dels altres.

Si resseguiu tots els posts, els articles i textos que s’hi recullen, veureu que els protagonistas són sempre els altres. Els altres, aquest territori indefinit i imprecís en el qual ens retrobem, col·lisionem, ens unim i ens separem, tot menys l’absoluta indiferència.

En aquesta vida, encara que no ens ho sembli, els altres són molt més interessants que nosaltres mateixos, ens modelen i ens condueixen cap a noves direccions, perquè som la suma del que fem i de les interaccions amb els altres. Quedeu-vos amb aquesta idea: som nosaltres, però també som els altres. Som unitaris però polièdrics, som part de tot, estem interconnectats, encara que en alguns moments puntuals pugui no agradar-nos.

Fem ara un parèntesi i permeteu-me, ja que el llibre no parla de mi, que ho faci jo i us expliqui la meva relació amb Premià de Mar. Ha estat una relació al llarg dels anys, d’entrellaçar-se, fins avui, d’anar i venir sense acabar d’apartar-se del tot.

Sóc fill de Cabrera de Mar, un poble amb fortes arrels iberes i romanes, al peu del castell de Burriac, que era un potencial socioeconòmic quan encara la capital del Maresme ni tan sols existia. Parlo de temps antics, ésclar. Des d’aleshores, n’estic convençut, Cabrera sempre ha mantingut una mena de força tel·lúrica que s’encomana als seus ciutadans. Sóc de Cabrera, doncs, però també tinc una part important de sang premianenca.

De petit, vaig estudiar primer de bàsica en una escola pública en el meu poble, d’aquelles amb tots els alumnes en una sola classe, quan els meus pares van decidir donar-me més oportunitats de formación a la vida i em van portar a La Salle, de Premià de Mar.

Aquest és el meu primer contacte amb Premià.

Set anys d’escola amb els Hermanos. Allí, per cert, vaig tenir en Genís Morillas – l’editor del llibre–, de professor i vaig conèixer molts, molts amics amb qui m’he anat retrobant després, al llarg dels anys.

La meva infantesa està dibuixada pel pati de La Salle, la revista “Vida y Luz”, els Hermanos Linares, Gabriel, Pere, Estivill, Gumersindo… les relíquies del Beato Miguel i la instrucció que fèiem a la classe de gimnástica que em va servir, de gran i a la mili, per aconseguir ser caporal primer. Al cap i a la fi, tot s’aprofita si un vol.

Són moltes coses i moltes persones.

A més, com que aleshores vivíem a Cabrera envoltats de boscos i el meu pare treballava a Premià de Mar –ho havia fet a Can Sanpere i després, durant molts anys, en diverses empreses d’estampació–, teníem un pis al carrer Enric Granados, on passàvem els caps de setmana. Érem, de fet, uns estiuejants però a l’inrevés, del poble a la ciutat.

Acabo l’EGB i me’n vaig a estudiar a Mataró. Desconnecto de Premià de Mar un temps, però poc, perquè passo a treballar en un negoci familiar dels meus oncles, al carrer Elisenda de Montcada, una fusteria on es feien principalmente motlles d’estampació. Van ser uns quants anys. Recordo un senyor gran, l’Anson, en Paco, en Juan… i moltes anades i vingudes pel nucli antic de Premià de Mar. El coneixement del món fabril. Va ser el meu contacte amb un Premià de Mar del dia a dia. Més persones entren a la meva vida, de molts àmbits diferents.

També deixo aquesta etapa i m’inicio en el món de les revistes gràcies a un anunci que va veure la meva mare al setmanari “Capgròs”. Primer des de la meva formación en arts gràfiques i després entrant en el periodisme de manera autoddidacta.

Treballo a la capital del Maresme i m’allunyo, un cop més, de Premià de Mar. A partir d’aquí visc el Mataró d’en Terri, Esteve Albert o Josep Reniu, l’experiència del Crònica o El Punt, amb en Manuel Cuyàs. També, en paral·lel, al Baix Maresme, “La Clau”, amb en Vicenç Pitarch i La Lali, el Premià Actual i després el TRIBUNA Maresme… uns anys intensos de formació, de caure’s i de tornar a aixecar-se en la boxa de la vida.

Tot just al principi de la meva tasca com a periodista, un dia, en Carles Molins de l’Associació de Joves Escriptors, a Barcelona, em parla d’un poeta de Premià de Dalt que es diu Valerià Pujol i que impulsava personalment una nova i actual visió de la literatura catalana feta des del Maresme.

Com que aleshores feia un programa de literatura a Ràdio Argentona amb l’Oriol Bassa, contacto amb en Valeri i vaig cap a casa seva amb moto, un dia d’estiu, per entrevistar-lo. Ens coneixem i establim una amistat que durarà fins a la seva mort. Reconnecto amb Premià, perquè en Valerià amb parla d’altres autors com en Pep Bras, en Rafael Vallbona, en Martí Rosselló o la Maria Antònia Grau, tot i que el Grup de la Font del Cargol ja no existia. Devia ser cap als anys 90.

Un dia de primavera, també, fent l’anada a Montserrat a peu –jo anava amb els de Vilassar de Mar i ell amb els de Premià de Mar¬ coneixo en Martí Rosselló, amb qui ens havíem saludat solamente un cop a través d’en Valerià.

A l’alçada de Monistrol, en un lloc de la Creu Roja, en Martí esbufegant per l’al·lèrgia, abandona la marxa. Parlem una bona estona i quedem de veure’ns. Jo tinc els peus foradats per totes bandes, però aleshores era uns anys més jove i portava molta preparación de muntanya de l’exèrcit i segueixo fins arribar a dalt.

Al cap d’uns dies em trobo amb en Martí i és l’inici d’una llarga amistat. Gràcies a ell coneixo Can Manent i la Maribel, la bibliotecària. També, visc uns anys de propostes culturals promogudes per mi des de l’Associació de Joves Escriptors, des de Barcelona, però moltes fetes al Maresme, aprofitant l’entorn de la Font del Cargol i afegint-hi més gent, d’aquí i de fora. Moltes, moltes persones que amb el pas dels anys ja no puc recordar del tot.

La mort d’en Valerià ens deixa a tots destruïts, com un tall en sec. No feia massa que havia celebrat els seus 40 anys amb ell, la Mercè Salomó, la seva companya, en Pere Badia i en Martí Rosselló. Després de l’enterrament d’en Valeri, surto de Premià de Dalt amb la meva moto i els ulls inundats de llàgrimes, em dic que ha arribat l’hora d’apartar-me dels premianencs, tinc la sensación d’un gran buit. No feia massa, també s’havia mort el meu avi i amb el poemari La mort, jo havia estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller.

Després de fer un llibre i un vídeo d’homenatge a en Valeri amb la gent de Premià de Mar, el model d’accions culturals al Maresme també s’esgota i desapareixo a fer els Països Catalans i també les Espanyes amb la Care Santos, a través d’una associació d’escriptors d'àmbit estatal. M’aparto de Premià de Mar un temps, m’estira la política, l’associacionisme pel drets dels escriptors, Barcelona... rebo unes quantes bastonadas per innocent. Són els anys de les manis de l'Onze de Setembre, de treballar a la Universitat Catalana d’Estiu i conèixer molta, molta gent.

Però un cop més torno a contactar amb Premià de Mar quan en Rafael Vallbona i l’Adriana Pujol –amb qui m’havia fet amic després de la mort d’en Valerià– ens proposen a mi i a la Sílvia Tarragó, la meva companya, muntar una llibreria, franquícia de Proa. Analitzem les possibilitats de la zona i acabem decidint que serà a Premià de Mar, al carrer del Nord, cantonada de l’Alegria. Neix Proa Premià.

La Sílvia i jo (amb el suport de la meva mare i diverses persones que hi treballen amb nosaltres) hi passem 14 anys gairebé. I aquí és on us acabem de conèixer a tots plegats, a tots vosaltres que també sou aquests altres que deia al principi, que ens heu modelat, que ens heu fet com som i a qui només us puc transmetre el meu agraïment. Els mals moments, us ho asseguro, ja fa temps que els he llançat a la claveguera.

Dels 14 anys de Proa què voleu que us digui… tantes accions culturals i tants llibres, una muntanya de llibres que si la poséssim al mig de la Gran Via, hauríem de fer un túnel per passar-hi. Fins que la crisi ens obliga a tancar-la, amb més dolor del que pugui transmetre-us amb aquestes paraules, us ho asseguro, però fidels a la nostra manera de ser, amb seriositat i rigor, fins l’últim moment, també ho sabeu això. Lamentant-ho molt, però les coses són com són i el comerç se supedita a moltes lleis que no sempre van de bracet amb les il·lusions i les emocions. Gràcies, un cop més, a tots vosaltres i als que no són aquí per tots aquells anys.

Me’n torno a anar de Premià de Mar perquè la vida està feta de comiats. Aquest cop em dic que tardaré en tornar, però hem fet molts amics i els llaços es neguen a desfer-se i continuem mantenint-los.

I arribem als temps més recents: la mort d’en Martí Rosselló –sense paraules-, aprofundim amistat amb la seva companya, la Toni Guardiola i avui vivim el tancament d’aquest espai mític i màgic alhora, pel qual han passat tants lectors, Can Manent. També, en unes hores, viurem l’apertura d’una nova biblioteca espectacular que ens recordarà constantment en Martí. Durant aquestes darreres setmanes també col·laboro puntualmente amb Ràdio Premià de Mar i finalment, m’arriba l’opció de treure aquest llibre, oberta fa un parell d’anys i que havia quedat al calaix.

Deia Oscar Wilde que qui té diverses vides es mereix diverses morts. Jo em sento plenament identificat amb aquesta màxima.

I ara sí que us parlo del meu llibre.

Ha comptat amb el suport de l’Ajuntament –alcalde i regidor, gràcies– i el dels tècnics: la tenacitat de Toni Civit i les col·laboracions puntuals de Ramon Coll i Mireia Buisan, el rigor i el treball de Genís Morillas com a puntal i el pròleg de l’amic Rafael Vallbona… tot plegat li ha donat forma. No ho hauria fet sense els altres. Gràcies a tots.

A El Quadern d’Albert Calls hi trobareu poc de mi i molt dels altres, els que m’han ajudat a fer-me i a ser. Parteixo dels posts del meu bloc, escrits els darrers cinc anys, amb alguns retocs per donar sentit literari a l’obra. No hi surtiu tots perquè no hi cabrieu, però al bloc hi sou sempre.

Aquest no és un llibre per llegir seguit, és per fullejar-lo, per buscar aquell text que ens interessa, per rebutjar el que no. Hi trobareu comentaris de llibres, poemas, reflexions, aforismes, denúncies socials, recordatoris d’amics ja desapareguts, el dolor de la mort i la grandesa de la construcción diària… articles i retalls de persones i moments que m’han agradat, que m’han ajudat a fer-me com sóc.

El Quadern s’emmarca en la literatura del segle XXI, la que es fa i es viu a la xarxa, la que aposta pel valor local però també per l’universal. Literatura de qui escriu des de casa seva perquè és el seu centre del món, però sense renunciar a una projecció més global. De fet, us estic llegint aquestes paraules i ja estan penjades al bloc perquè les llegeixi qui vulgui.

El centre d’aquest llibre és la meva visió del món, el més proper i immediat, però també el que m’aporten els altres i ara us en transmeto imprès en paper. Digitalitat i paper entrellaçats i units, una relació confusa però també carregada de força i possibilitats.

En el llibre hi trobareu molts records de Premià de Mar, però també de Cabrera i de Mataró, de la cultura i dels llibres en general, l’adéu de Proa Premià i tants d’altres comiats… i alhora tantes altres coses que es renoven. La vida és això, no?, coses que s’caben i d’altres que comencen.

Arribem ja al final, un final amb situacions que s’acaben i d’altres que s'inicien. Can Manent, la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras...

Obro el meu llibre amb uns versos de Valerià Pujol que m’han acompanyat al llarg dels anys. Són les primeres paraules i les últimes d’avui, però diuen tantes coses que no me’n puc estar per tancar la meva intervenció.

Per acabar, doncs, també el meu agraïment a tots vosaltres, els altres i aquest poema d’en Valerià Pujol:

“Som tot en tots
la taula parada amb restes de menjar
l’amor fet d’amagat i a corre-cuita
la victòria damunt dels gats mesquers
la contradicció tibant del pensar i el no-viure
el viure eternamente
embriacs de destins
el cendrer amb la cigarreta apagada
el fum del tabac que es fa immens i invisible
i el mar el mar el mar
i la duresa de la pedra
i la mort i la vida comptada en cada cosa”.

Gràcies a tots per ser aquests “altres”. Aquest llibre sou vosaltres.

2 comentarios:

Rosa Isabel dijo...

Des d'aquí, envio el meu agraïment pels teus aguts comentaris, i que durin!

Mª Mercè dijo...

Gràcies, Albert!

Una abraçada!