LA CULTURA MÉS ENLLÀ DE LA CORT

És una obvietat repetir una vegada més que la creació cultural que es fa fora de Barcelona té un impacte dins el conjunt del país moltes vegades menor del que es mereixeria.

Deixant de banda la presència mediàtica d’alguns creadors que tenen la sort de ser solament els únics en el seu territori, cosa que els dóna quota de difusió garantida, tot el que es fa més enllà de la metròpoli es té en menor consideració que la més petita i frívola de les activitats que es fan a Barcelona.

No es tracta d’un criteri de qualitat, sinó d’arrossegar greuges històrics que es multipliquen en l’àmbit dels Països Catalans de forma directament proporcional a la distància a la qual s’està de la capitalitat.

Així, si fas una activitat a Mataró, a Cabrera de Mar, a Calella, a Xàtiva o a Perpinyà, surts depenent del grau d’originalitat de la proposta, en equilibri directe amb d’altres notícies del dia, a excepció que juguis tenint amb tu algun dels popes culturals que es mouen a la capital (mà de sant!).

No voldria que se’m malinterpretés. No sóc un ressentit ni un frustrat, ni estic demanant únicament que els grans mitjans de comunicació es facin ressò de tot. També sóc ben conscient que el que pot semblar per a un creador local la Capella Sixtina, vist des de la centralitat de Barcelona pot ser un bunyol galàctic.

Intento anar cap a un altre territori, fer una reflexió més profunda, que passa per entendre que més enllà de Barcelona hi ha vida, vida cultural, original i innovadora i que no sempre ha de jugar a les regles de la ubicació barcelonina, on es concentren les directrius del poder mediàtic, cultural i polític. I no parlo únicament de difusió als mitjans, sinó de la planificació estructural de les grans propostes culturals, en un moment que hi ha equipaments prou sòlids per fer-les més enllà de la metròpoli.

D’altra banda, si bé és cert que les noves tecnologies de la comunicació han ajudat a fer les distàncies més properes en tots els sentits, encara vivim un excessiu i palpable menyspreu dins la nostra cultura que tendeix a deixar arraconat el treball d’algú que no estigui en els nuclis de poder dels gestors culturals barcelonins.

Mig en broma, sempre he dit que la gent de Barcelona no ve al Maresme a veure una exposició perquè no hi ha Metro. Per contra, és més fàcil que algú de nosaltres es desplaci a la capital i no cal que sigui precisament per anar a visitar una exposició de Turner.

En un moment o altre del segle XXI caldrà tornar a plantejar-se la resolució d’aquest problema des d’una perspectiva que fomenti la transversalitat. Aquest és un debat que s’ha d’impulsar des dels nuclis de poder, des de la capitalitat, però amb una visió generosa, objectiva, amb ganes de sumar esforços i no de menysprear o aïllar als altres.

Barcelona és la gran capital de Catalunya i un referent al món, però solament el dia que la cultura que s’hi genera estigui dins de la seva centralitat en xarxa real amb la de Tarragona, Lleida, Girona, el Maresme, el Vallès i la resta de territoris de l’àmbit dels Països Catalans, serà un veritable centre promotor, radial, que s’enriquirà i retroalimentarà amb la resta, que contribuirà a incentivar una cultura comuna, compartida, de tots.

Des de les comarques, creadors i agents culturals no tenim pressa. Ens hem hagut d’espavilar molts anys en solitari perquè aquest és un problema de base, de concepte. Quan començarà Barcelona a obrir-se al món de veritat, el que té tot just a tocar, encara que no hi arribi el Metro o no sigui un paratge exòtic?