ALCOHOL, CALÇOTS i POEMES

Un apunt personal sobre Martí Rosselló,
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida

De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.

Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.

El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.

Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.

Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.

Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.

A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.

Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.

A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.

‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.

Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.

Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).

En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.

En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.

Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.

En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.

Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.