EL QUE ENS VA FER L'ESPANYA DE FRANCO

Reprodueixo aquest text de l'escriptor Joan Pinyol. prou aclaridor del tracte que des d'Espanya s'ha donat sempre als catalans. Després els estranya que no ens hi sentim a gust:

La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados

jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h

L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.

En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.

Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.

Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.

Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!

Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.

Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.

D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!

Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.

Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!

Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!