VENTURA AMETLLER HA MORT!

En Ventura Ametller ha mort avui al matí. Curiosament, algú com ell, que ha escrit contra el franquisme i els totalitarismes, ha escollit aquesta data de la infàmia per deixar-nos.

Recentment va poder veure la reedició de la seva obra narrativa, el corpus general del seu treball de tota una vida: la 'Summa kaòtica' i la 'Resta kaòtica'.

Us deixo alguns textos que he escrit sobre ell: una biobibliografia, el pròleg a la 'Resta kaòtica' i el discurs que vaig fer el dia de la presentació dels seus llibres a Can Palauet. Aquest darrer, disculpeu, està sense corregir i són les notes de la meva intervenció.

Albert Calls


BIOBIBLIOGRAFIA

Ventura Ametller va néixer a Pals l’any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró. Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalment a l’ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l’han portat a conrear la música i quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l’assaig i la novel·la.

Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d’aquells “homenots” del primer prosista de Catalunya. També va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim literari de “Ventura Ametller”.

Autor d’una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el ‘Premi de Poesia Marià Manent’ i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.

L’escriptor maresmenc Valerià Pujol la va definir com a “mítico-esperpèntica” i “inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l’expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Inclán… També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià”.

La Summa tracta la narració de l‘etapa republicana que va de l’any 1933 al 1939, però ho fa d’una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer i recrea.
D’aquesta obra també s’ha escrit que “deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural –més aviat político-cultural–, en un intent de reflorar ‘l’antiga saviesa’, subjacent encara en la gent arrelada a la terra”.

Coincidint amb els 75 anys de l’autor, l’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l’univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil. Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l’anti-història, l’autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l’home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.


ELS ARXIUS AKÀSICS
DE VENTURA AMETLLER

(Anti-pròleg per a la Resta kaòtica)

Albert Calls

Hi ha qui escriu per passar l’estona, d’altres per intentar aconseguir èxit i diners. Un tercer grup ho fa per salvar la memòria i obrir noves vies, per demostrar que l’escriptura de veritat és la que parteix del risc i de la investigació de nous viaranys. En Ventura Ametller pertany a aquests darrers. Durant molts anys de la seva vida, amb convicció i sacrifici personal, ha preservat la memòria de les persones que ha conegut, ha reconstruït un món real, recreat per la seva ment i les seves paraules, fins convertir-lo en un univers propi que salta les barreres del temps i perviu en un espai-temps propi.

Tot el paisatge humà amb el qual s’ha trobat en la seva experiència vital surt reflectit en el món mític i màgic, hiperbòlic i surrealista, dantesc, de les seves obres, tant en la poesia com en la narrativa, però és en aquest darrer gènere on pren dimensions més èpiques, on assoleix una crònica històrica i humana d’un temps i d’un país, d’una època i uns personatges dels quals en som deutors. De Pals a Mataró, del passat al present, del real a l’imaginari, anar i venir d’un món a l’altre i perdre’s, fidel a aquella màxima d’Éluard: “Hi ha d’altres móns, però estan en aquest”.

No podem entendre l’obra de Ventura Ametller sense ser conscients que estem vivint uns moments en què les prioritats de les editorials són vendre, moltes vegades deixant de publicar obres literàries de qualitat que no estiguin pensades per obtenir un públic lector immediat. Això, de fet, és un reflex d’un món de consumibles, on la paraula impresa ha acabat passant per la mateixa senalla que la resta, asifixiada en la majoria dels casos per les dures i impietoses normes del mercat.

D’altra banda, tampoc són temps massa bons per a l’autor que no es mou, no sap promocionar-se o no té contactes, cas claríssim de Ventura Ametller, que ha paliat aquestes mancances treballant a casa seva, amb el rigor de l’intel·lectual compromès amb si mateix i amb la seva creació, és a dir, el compromís màxim –penso jo– que es pot assolir.

Vivim en el món en el qual a poc a poc van desapareixent les editorials petites, les llibreries culturals o qualsevol proposta que no estigui destinada a la massificació. És el temps del neofeudalisme cultural, que deu estar arribant a la seva màxima expressió en aquesta primera dècada del segle XXI.

En aquest context tampoc és gens fàcil que la literatura avanci cap a alguna direcció de futur que no sigui el de la satisfacció evasiva o l’anomenat “llibre mediàtic”, del qual és ben humà dubtar de si s’acaba llegint o solament fa la funció d’objecte-regal, que és el més probable. Objecte perquè es deixa arraconat i regal perquè sempre queda bé obsequiar un llibre.

Ho sé, sé que sóc catastrofista i que potser encara hi ha matisos, però són tan pocs i l’Apocalipsi havia d’arribar un dia o un altre, no? Tot i així, però, més enllà del catatrofisme apocalíptic, sempre queden autors i editors a contracorrent. Alguns naufraguen, d’altres suren el temps suficient per donar un nou alè a una situació cultural, que sempre demana a crits regenerar-se constantment. I encara més, per sort, també queden els més minoritaris i potser importants, els que treballen sense esperar res a canvi i des de la honestedat intel·lectual més allunyada de la realitat.

És en aquesta divisió d’autors necessaris, marginals per vocació pròpia, però sòlids i honrats, que emplaçaria en Ventura Ametller, que ha anat escrivint la seva obra en la soledat absoluta, dedicant-hi una vida sencera i sense esperar res a canvi, ni tan sols que li publiquessin.

Ventura Ametller va néixer a Pals l’any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró.

Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalmen a l’ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l’han portat a conrear quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l’assaig i la novel·la.

Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d’aquells “homenots” del primer prosista de Catalunya. També, testimoni d’aquesta relació en Pla també el cita a les seves obres diveses vegades com “en Ventura de Pals”.

D’altra banda, també va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim de “Ventura Ametller”, suggerint-li que tindria més sortida literària que el seu propi nom, Bonaventura Clavaguera Clavaguera.

Autor d’una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l’assaig Teoria general de l’universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el ‘Premi de Poesia Marià Manent’ i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.

L’escriptor maresmenc Valerià Pujol, autor del pròleg de la primera edició de la Summa kaòtica, publicada per Laia, el 1986, dins la col·lecció El Mirall i el Temps, la va definir com a “mítico-esperpèntica” i “inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l’expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Inclán… També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià”.

La Summa, patint del mecanoscrit apòcrif Sacraville de Petter White O’Sullivan, tracta la narració de l‘etapa republicana que va de l’any 1933 al 1939, però ho fa d’una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l’oblit figures i paisatges que l’autor va conèixer i recrea a través de la narrativa.

No vull deixar de banda que d’aquesta obra també s’ha escrit que “deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural –més aviat político-cultural–, en un intent de reflorar ‘l’antiga saviesa’, subjacent encara en la gent arrelada a la terra”.

A finals dels anys 80 vaig començar a contactar amb intel·lectuals de la comarca. El primer a qui vaig anar a veure va ser a Valerià Pujol, que em va recomanar que llegís la Summa kaòtica. Al voltant de Pujol havia nascut el grup literari de La Font del Cargol, amb en Rafael Vallbona, Martí Rosselló, Pep Bras o Maria Antònia Grau, entre d’altres, que tenien l’obra d’en Ventura com un referent.

La vaig llegir i després de trencar les dificultats inicials d’un registre que no és fàcil, em vaig deixar guanyar per aquells personatges inspirats en la vida d’en Ventura a Pals, immersos en un món en guerra, la Guerra Civil, que tenia tocs medievals i a estones també atemporalment futuristes, onírics i embolcallats d’una pàtina de poesia dantesca, on els personatges adquirien noms i valors i es transmutaven de manera alquímica, com pot passar amb el lector quan arribi al final del llibre.

Barreja de camps narratius i de punts de vista diferents en el teixit textual (una aposta clarament agosarada i avantguardista que també ha practicat el premi Nobel xinès Gao Xingjian, a La muntanya de l’ànima), amb referències a la càbala i a la bruixeria, la Summa és també “la biografia-història trifàsica de Protomorphus-Anamorphus-Matamorphus”, com apunta Pujol. I se’ns ofereix com un món que cal descodificar. Només dos exemples: Espanya és el Sacre Regne d’Snyaphia; la República Dissident, Catalunya, és l’Imperi Bacant de Banacàrdia o la Federació Pandemònica. A més, hi ha alguns personatges d’aquesta novel·la coral i metadimensional que entren millor que d’altres i et poden acompanyar durant molt de temps, com va passar-me a mi amb la professora-eròtico-revolucionària Roja-Lia.

Capturat per la Summa em vaig fer amic de l’autor i gràcies a ell vai llegir amb profunditat el poeta Ezra Pound i els seus Cants pisans. També vaig entrar en la poesia de Ventura Ametller, que demanaria un extens capítol a part, del qual avui no toca parlar-ne.

Després de molt de temps (de 1986 fins el 2007) i coincidint amb els 75 anys de l’autor (una data producte de l’atzar, que no s’ha anat a buscar), l’Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l’univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil.

Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l’anti-història, l’autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l’home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.

No pot explicar-se massa més per no trencar l’experiència de desprecintar l’obra d’aquesta “anti-història, transreal”, en paraules de l’autor, que també matisa dient-nos que és “allò que els homes han pensat o sentit o han vist ‘a la seva manera’ (a vegades segons els seus interessos), en l’esdevenir del ‘seu temps’”.

En qualsevol cas, el lector trobarà una nova història d’un l’univers personal i intransferible creat per Ametller, amb un tarannà més àgil, fresc, divertit i irònic que la primera part, potser en sintonia amb l’època que es vol mostrar, criticar, denunciar o testimoniar i sobretot, salvaguardar.

A la Resta kaòtica hi apareix l’itinerari de la “Cronologia de la derrota”, amb el feixisme i el nazisme, la repressió contra l’individu que malda per existir i trobar glops de llibertat, la víctòria del sexe i la carn per damunt de les presons que volen imposar els que les censuren i la malignitat de les religions, des del seu àmbit opressiu i en xoc contra l’ésser humà. També, l’estraperlo, la repressió cultural i lingüística i la lluita personal per sobreviure dins la tempesta de la història.

De nou, el més ampli calidoscopi literari que podria comparar-se al que va dir-se del Guernika
de Picasso: un brau que entra dins una botiga de cristall. D’aquesta manera, la narrativa de Ventura Ametller entra en piconadora sobre fets i idees i trinxa per obrir-nos les portes de noves percepcions.

La recuperació d’aquesta gran part del treball narratiu de Ventura Ametller (molt més extensa encara) és una gran fita per a la literatura que es fa des del Maresme, però també per al conjunt de les lletres catalanes, on no s’ha escrit res semblant. Amb aquesta recuperació dels dos volums, també es busca donar sortida a un treball que parteix del localisme, però aspira a l’universalisme, parlant d’una història col·lectiva compartida, la dels catalans dins l’Espanya convulsa de la Guerra Civil i els seus anys posteriors, els fonaments de la societat actual.

Per acabar, dir que l’obra d’en Ventura és, d’entrada, inclassificable, però tot i moure’s en la narrativa, la poesia I l’assaig, hi ha un gran eix principal que ho vertebra tot: la Summa Kaòtica, ara per fi complementada amb la Resta kaòtica, però no conclòs el cicle, com explica l’autor. D’altra banda, en els seus textos, el caos pren una forma ordenada que es percep des del conjunt global. A més, em consta que hi ha dins el cicle una altra part prevista que s’ha de titular El caos multiplicat.

Els seus personatges extrapolacions d’altres de reals que van viure els anys de la Guerra Civil i la posguerra, es mouen en uns paràmetres carregats de surrealisme, disquisicions filosòfiques i la ironia I l’humor macabre que sol acompanyar l’existència humana.

El lector de Ventura Ametller no ho té gens fàcil. Ha de saber que endinsar-se en els seus textos és tota una aventura, però també que a mesura que s’hi entra, les múltiples històries et van vencent a poc a poc, embolcallant-te sense deixar-te escapar d’una teranyina que et fa acompanyar uns personatges canviants, que evolucionen i llisquen pel mapa existencial amb tota la seva duresa i contradiccions, però amb la bonhomia que comporta saber que estàs viu, descobrint l’existència.

Ara que es torna a parlar dels “arxius akàsiks” de la tradició tibetana, una mena de memòria universal on està registrat tot el que ha passat a tot els éssers vivents, podem accedir a una part dels que ha contribuït a deixar escrit Ventura Ametller. És una oportunitat, aquesta, que jo no em deixaria perdre, de veritat.

Per tancar aquesta introducció, dues darreres reflexions que va fer-me Ventura, sobre la seva pròpia obra:
“Tota escriptura és pensament. Ha de sortir del pensament i no de la inspiració”.
“Em vaig plantejar com fer una novel·la prescindint del temps i de l’espai, posant el gros en el petit i el petit en el gros”.

I un petit fragment de la Resta kaòtica, que diu moltes coses, massa potser:
“Deixem que l’ocell voli, digui, escrigui, nii, en llocs i temps diversos.
Desinteressat com és, sempre serà un anargirós, no pobre, però…
La poesia i les lletres no donen per gaire més que per un got de bon vi, a vegades de mal vi.
i para de comptar”.

Albert Calls i Xart

Cabrera de Mar, 1 de gener de 2008



DISCURS ACTE DE PRESENTACIÓ
REEDICIO OBRES D'EN VENTURA AMETLLER
(NOTES)

Alcaldes, regidores i regidors, amigues i amics...
Diuen que la vida és circular.
Potser per això fa vint anys vaig conèixer l'escriptor de Premià de Dalt Valerià Pujol, que va ser el meu amic i mestre fins a la seva mort i que em va suggerir que llegís la 'Summa kaòtica' (ell n'era l'autor del pròleg).
També, que anés veure l'escriptor, un savi de Mataró, una mena d'alquimista de les paraules, que es deia Ventura Ametller.
En aquella època no hi havia correu electrònic i per telèfon no es trucava massa i per tant, vaig enviar-li una carta.
Em va respondre i ens vam conèixer.
En vint anys, en Ventura i jo no ens hem vist més de quinze vegades, però n'hi ha hagut prou per establir amistat i perquè jo intentés publicar la seva poesia amb una editorial que va tancar quan estàvem a punt d'aconseguir-ho.
Fa un any, en nom de la familia, va venir a veure'm en Josep Maria Codina i ens vam posar seriosament a recuperar l'obra d'en Ventura, amb la petita i inestimable ajuda de moltes persones que s'han afegit a aquest itinerari i el suport de les institucions.
I avui, a mi, això em permet tancar un dels meus cercles personals, amb dos amics dels que he après que escriure va molt més enllà d'omplir papers.

De fet, hi ha qui escriu per salvar la memòria i obrir noves vies, per demostrar que l'escriptura de veritat és la que parteix del risc i de la investigació.

A aquest grup pertany en Ventura Ametller, que durant molts anys de la seva vida, amb convicció i sacrifici personal, ha preservat la memòria de les persones que ha conegut, ha reconstruït un món real, recreat per la seva ment i les seves paraules, fins convertir-lo en un univers propi que salta les barreres del temps i perviu en un espai-temps propi.

En Ventura és un home que ha viscut en el seu propi temps i espai.

Tot el paisatge humà amb el qual s'ha trobat en la seva experiència vital surt reflectit en el món mític i màgic, hiperbòlic i surrealista, dantesc, de les seves obres, tant en la poesia com en la narrativa, però és en aquest darrer gènere on pren dimensions més èpiques, on assoleix una crònica històrica i humana d'un temps i d'un país, d'una època i uns personatges dels quals tots en som deutors.

De Pals a Mataró, del passat al present, del real a l'imaginari, anar i venir d'un món a l'altre i perdre's en una xarxa màgica que embolcalla el lector, perquè aquestes obres no són gens convencionals ni parteixen d'un discurs linial.


No són temps bons per a la lírica, com deia el poeta Leon Felipe i va recollir Golpes Bajos en una cançó. I molt menys per a l'autor que no es mou, no sap promocionar-se o no té contactes, cas claríssim de Ventura Ametller, que ha paliat aquestes mancances treballant a casa seva, amb el rigor de l'intel·lectual compromès amb si mateix i amb la seva creació.

Qualsevol proposta que no estigui destinada a la massificació és un salt al buit sense xarxa. I això, en aquests temps de neofeudalisme cultural, fàcilment porta a qui s'arrisca a la no-existència o a l'oblit.

Però mentre alguns naufraguen, d'altres suren el temps suficient per donar un nou alè a una situació cultural, que sempre demana a crits regenerar-. I És en aquesta divisió d'autors necessaris, marginals per vocació pròpia, però sòlids i honrats, que emplaçaria en Ventura Ametller, que ha anat escrivint la seva obra en la soledat absoluta, dedicant-hi una vida sencera i sense esperar res a canvi, ni tan sols que li publiquessin.

Ventura Ametller va néixer a Pals l'any 1933, tot i que ha passat una gran part de la seva vida a Mataró.

Home polifacètic i inquiet va dedicar-se professionalmen a l'ofici de veterinari i la seva passió per la cultura l'han portat a conrear quasi totes les arts, a més de les lletres en diversos gèneres literaris com la poesia, la narrativa, l'assaig i la novel·la.

Avesat al tracte quotidià amb la gent de poble, nacionalista de les millors èpoques i lector sense mesura, va ser un dels grans amics de Josep Pla, amb qui va compartir, veus i experiències alhora que esdevenia ell mateix un d'aquells "homenots" del primer prosista de Catalunya. També, testimoni d'aquesta relació en Pla també el cita a les seves obres diveses vegades com "en Ventura de Pals".

D'altra banda, també va conèixer Salvador Espriu, que va ser qui el va batejar amb el pseudònim de "Ventura Ametller", suggerint-li que tindria més sortida literària que el seu propi nom, Bonaventura Clavaguera Clavaguera.

Autor d'una llarga obra literària, molta de la qual roman encara inèdita, Ventura Ametller ha publicat l'assaig Teoria general de l'universalisme (1979); els poemaris El primer quadern de Bel Dezir (1981), amb el qual va guanyar el 'Premi de Poesia Marià Manent' i Paradigmes esotèrics (1991) i la novel·la Summa kaòtica (1986), la seva obra més emblemàtica.

L'escriptor maresmenc Valerià Pujol, autor del pròleg de la primera edició de la Summa kaòtica, publicada per Laia, el 1986, dins la col·lecció El Mirall i el Temps, la va definir com a "mítico-esperpèntica" i "inserida dins una llarga tradició literària europea i hispànica que arrenca de l'expressionisme i que ens dóna noms com Jarry, Apollinaire, Valle Incl*n... També és possible rastrejar al llarg de les seves pàgines un cert regust rabelaisià".

La Summa, patint del mecanoscrit apòcrif Sacraville de Petter White O'Sullivan, tracta la narració de l'etapa republicana que va de l'any 1933 al 1939, però ho fa d'una manera magistral i sorprenent, defugint el tractament naturalista, interpretant la realitat i embolcallant el lector amb una enorme massa de referències culturals, màgiques, mítiques o filosòfiques, donant la seva particular visió del món i salvant de l'oblit figures i paisatges que l'autor va conèixer i recrea a través de la narrativa.

D'aquesta obra també s'ha escrit que "deu ser la més paradoxal de la literatura catalana contemporània. És una visió anti-històrica del nostre entorn cultural -més aviat político-cultural-, en un intent de reflorar 'l'antiga saviesa', subjacent encara en la gent arrelada a la terra".

La primera vegada que vaig llegir la 'Summa kaòtica' i després de trencar les dificultats inicials d'un registre que no és fàcil, em vaig deixar guanyar per aquells personatges inspirats en la vida d'en Ventura a Pals, immersos en un món en guerra, la Guerra Civil, que tenia tocs medievals i a estones també atemporalment futuristes, onírics i embolcallats d'una pàtina de poesia dantesca, on els personatges adquirien noms i valors i es transmutaven de manera alquímica, com pot passar amb el lector quan arribi al final del llibre.

Barreja de camps narratius i de punts de vista diferents en el teixit textual (una aposta clarament agosarada i avantguardista que també ha practicat el premi Nobel xinès Gao Xingjian, a La muntanya de l'ànima), amb referències a la càbala i a la bruixeria, la Summa és també "la biografia-història trifàsica de Protomorphus-Anamorphus-Matamorphus", com apunta Pujol. I se'ns ofereix com un món que cal descodificar. Només dos exemples: Espanya és el Sacre Regne d'Snyaphia; la República Dissident, Catalunya, és l'Imperi Bacant de Banacàrdia o la Federació Pandemònica. A més, hi ha alguns personatges d'aquesta novel·la coral i metadimensional que entren millor que d'altres i et poden acompanyar durant molt de temps, com va passar-me a mi amb la professora-eròtico-revolucionària Roja-Lia.

Després de molt de temps (de 1986 fins el 2007), l'Ajuntament de Mataró i Cossetània Edicions reediten la Summa kaòtica i publiquen la segona part, la Resta kaòtica, inèdita fins al moment i que recupera la trajectòria vital de l'univers de la Summa, seguint en aquest cas la cronologia de la derrota després de la Guerra Civil.

Amb un to humorístic, novament esperpèntic i des de l'anti-història, l'autor ens acosta a la repressió política i religiosa i a la lluita de l'home lliurepensador per imposar-se davant la barbàrie, arrodonint amb un nou graó una obra narrativa sòlida, única i excepcional.

El lector trobarà novament una nova història d'un l'univers personal i intransferible creat per Ametller, amb un tarannà més àgil, fresc, divertit i irònic que la primera part, potser en sintonia amb l'època que es vol mostrar, criticar, denunciar o testimoniar i sobretot, salvaguardar.

A la Resta kaòtica hi apareix l'itinerari de la "Cronologia de la derrota", amb el feixisme i el nazisme, la repressió contra l'individu que malda per existir i trobar glops de llibertat, la víctòria del sexe i la carn per damunt de les presons que volen imposar els que les censuren i la malignitat de les religions, des del seu àmbit opressiu i en xoc contra l'ésser humà. També, l'estraperlo, la repressió cultural i lingüística i la lluita personal per sobreviure dins la tempesta de la història.

De nou, el més ampli calidoscopi literari que podria comparar-se al que va dir-se del Guernika
de Picasso: un brau que entra dins una botiga de cristall. D'aquesta manera, la narrativa de Ventura Ametller entra en piconadora sobre fets i idees i trinxa per obrir-nos les portes de noves percepcions.

Amb aquesta recuperació dels dos volums, s'ha donat sortida a un treball que parteix del localisme, però aspira a l'universalisme, parlant d'una història col·lectiva compartida, la dels catalans dins l'Espanya convulsa de la Guerra Civil i els seus anys posteriors, els fonaments de la societat actual.

Per acabar, dir que l'obra d'en Ventura és, d'entrada, inclassificable, però tot i moure's en la narrativa, la poesia I l'assaig, hi ha un gran eix principal que ho vertebra tot: la Summa Kaòtica, ara per fi complementada amb la Resta caótica.

Els seus personatges extrapolacions d'altres de reals que van viure els anys de la Guerra Civil i la posguerra, es mouen en uns paràmetres carregats de surrealisme, disquisicions filosòfiques i la ironia I l'humor macabre que sol acompanyar l'existència humana.

El lector de Ventura Ametller no ho té gens fàcil. Ha de saber que endinsar-se en els seus textos és tota una aventura, però també que a mesura que s'hi entra, les múltiples històries et van vencent a poc a poc, embolcallant-te sense deixar-te escapar d'una teranyina que et fa acompanyar uns personatges canviants, que evolucionen i llisquen pel mapa existencial amb tota la seva duresa i contradiccions.

Per tancar aquesta introducció, dues darreres reflexions que va fer-me Ventura, sobre la seva pròpia obra:
"Tota escriptura és pensament. Ha de sortir del pensament i no de la inspiració".
"Em vaig plantejar com fer una novel·la prescindint del temps i de l'espai, posant el gros en el petit i el petit en el gros".

I un petit fragment de la Resta kaòtica, que diu moltes coses, massa potser:
"Deixem que l'ocell voli, digui, escrigui, nii, en llocs i temps diversos.
Desinteressat com és, sempre serà un anargirós, no pobre, però...
La poesia i les lletres no donen per gaire més que per un got de bon vi, a vegades de mal vi.
i para de comptar".


I finalment, per concloure, voldria fer un prec.

Escriure un llibre és molt difícil, publicar-lo també. Però no s'ha de deixar morir en acabat de néixer.
Un llibre està viu quan arriba als seus lectors. I per això ara cal que entre tots li donem una empenta perquè el que ens expliquen la 'Summa' i la 'Resta' arribi al màxim de persones.

Ara, més que mai és quan comença la veritable vida d'aquestes dues obres.

D'altra banda, si com recull la dita "qui salva una vida salva una humanitat", com a escriptor i com a lllibreter que sóc estic convençut que qui salva un llibre també salva un tros de la humanitat.

Avui, com a mínim, n'hem salvat dos.

MOLTES GRÀCIES!