'VERGONYA', DE RAFAEL VALLBONA

En Rafael Vallbona m'envia aquest poema, el pensament del qual molts compartim.
El reprodueixo perquè parla per sí sol.

VERGONYA

Ens van fer creure que ell si que cauria,
que la veritat avança, impecable,
pels camins que ha obert el progrés:
justícia, llibertat, democràcia.
Però, a la fi, ha mort al llit, com tots,
i ningú no se sent avergonyit
més del que la correcció exigeix.
Per mi, que el que és correcte em fa basarda,
avui és un dia de festa i goig;
per fi ha mort un criminal abjecte,
un assassí, un genocida, un boig
que es mereixia una mort tan cruel
com la que va aplicar a milers de presos.
Però ha mort al llit, com tants dictadors,
mentre el món benpensant, encara pensa
si cal pensar en la memòria de tots
els torturats, desapareguts, presos
per voler pensar i parlar en llibertat,
i ningú s'avergonyeix ni es disculpa.
No puc evitar la nàusea, el retruny:
"Hoy pisaré las calles nuevamente
de lo que fué Santiago ensangrentado".
És un càstig, un infern maleït,
epitafi de llocs que hem estimat,
nafres irreparables als anys joves.
Borratxo de sang, al pas del seu fèretre
vomitaré damunt dels militars,
i seguiré bevent amb desesper
fins que, ebri, barregi el vi amb les llàgrimes.
Llavors riuré amargament pels vençuts
i ploraré amb ràbia pels absents

VbN

Desembre 06