1N. DIA DELS MORTS I ELECCIONS

1N , eleccions al Parlament

L’1 de novembre es podrà anar a votar una altra vegada. De fet és un dret que no cansen de repetir-nos que hem d’exercir, encara que en alguns moments poguem pensar de què servirà que ens preguntin l’opinió, si el resultat no acaba sent massa òptim per a tots plegats. No són bon temps per a la classe política, que gaudeix d’un descrèdit generalitzat, patent en els casos de corrupció urbanística o en la idea, sembla que molt extesa entre la societat, que es passen el dia barallant-se per no arribar enlloc més que a ocupar cadires, quan moltes coses que haurien de canviar segueixen igual. El ‘dia dels morts’ coincideix, aquesta vegada,–o almenys es nota en l’ambient– amb una certa mort col·lectiva de la il·lusió en la classe política, avançada ja en l’abstenció del Referèndum. Què és el que passa que la gent està desencantada d’aquesta manera? La culpa és solament dels polítics en actiu? Pel que es veu, són els que haurien de solucionar moltes mancances socials, que són les que generen preocupació, i no ho fan, continuen culpant-se els uns als altres sense posar-se d’acord (són les regles del joc, ens diuen!). Ens parlen d’una “societat del benestar”, però més que mai comprar-se un habitatge comença a ser una acció impossible –en una sola vida, vull dir, i de moment només en tenim una–, la precarietat laboral i la inseguretat estan a l’ordre del dia, les diferències socials són cada vegada més aguditzades i un llarg llistat de desgreuges donen com a resultat una inapetència col·lectiva que ens està passant factura. Des de la política no es pot resoldre tot, però sí que es troba a faltar –i parlo en termes genèrics, no específics– aquella il·lusió per transformar l’entorn, la societat, que uns anys enrere, com a mínim, es suposava en aquells que volien dedicar-se al que pretesament és una vocació per millorar la nostra col·lectivitat.