JO I PLATERO

De petit, a l’escola, van fer-me avorrir el “Platero y yo”, de Juan Ramón Jiménez, de tant de copiar-lo. Van passar uns quants anys fins que vaig tornar-lo a llegir, aquesta vegada apartant la mirada de la imposició, per voluntat pròpia. I avui puc afirmar, convençut, que és un dels meus llibres de capçalera, d’aquells que m’enduria a una illa deserta, que salvaria de la crema, que recomanaria com a prioritari.
En aquest volum un poeta extraordinari ens explica, amb delicades però contundents proses poètiques, les històries quotidianes de Platero, un ase platejat que sembla de cotó i que no és més que la projecció de l’ànima de l’escriptor sobre les meravelles dels éssers vius.
“¿Cómo era Platero?
Platero era pequeño, suave; tan blando por fuera que parecía que no tenía huesos, que era de algodón. Pero sus ojos, negros, eran como espejos de azabache –esa reluciente piedra negra–porque eran duros como dos escarabajos de cristal.”
Juan Ramón Jiménez va néixer a Moguer (Huelva) l’any 1881. De la seva biografia es destaca una predilecció especial per les arts, en especial la poesia i la pintura. Va escriure la seva obra cabdal, ‘Platero y yo’, entre 1907 i 1912 i va publicar-se el 1914. Aquesta passió per la poesia i la plàstica és evident en cada paraula, en cada frase, en cada paràgraf, en cada pàgina, en el conjunt d’un llibre que arriba al fons de l’ànima, amb alegria i melangia alhora. L’autor va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1956 i per aquest motiu, enguany, se’n commemora el cinquantenari i ha tornat a parlar-se d’una de les obres referencials de la literatura espanyola. D’altra banda, l’atorgament del Premi Nobel a Jiménez va ser uns pocs dies abans de què morís la seva estimada dona, Zenobia Camprubí, nascuda a la localitat maresmenca de Malgrat de Mar i companya inseparable del poeta, el qual va morir el 1958. Deixava una obra intensa en la que destaca el domini de les paraules i la musicalitat, així com la capacitat de transmetre al lector les sensacions més delicades i profundes.
“Platero sí conocía a la perra de la que le hablaba un día Juan Ramón, aunque ella no tenía nombre. Era sólo la de Lobato, el cazador, su amo. Platero la conocía bien porque la habían encontrado los dos muchas veces por el camino de los Llanos… Si platero tuviera buena memoria, sabría perfectamente de qué perra le hablaba su amo: de aquella dorada y blanca como el cielo de mayo cuando se pone el sol entre nubes”.
‘Platero y yo’ ens acosta petits fragments de la vida quotidiana en un entorn inimaginable avui en l’estressant situació actual, que ens parlen de la vida i de la mort, des de la sensibilitat, l’enyorança i la convicció que hi ha una transcendència de l’ànima en el sol fet d’existir (homes, animals, plantes… en definitiva, éssers vius), de ser actor encara que sigui per uns instants, només, en aquesta gran obra que anomenem existència.
“¡Qué bella le apareció al poeta la mañana! El sol bañaba de oro la tierra. Mariposas de mil colores jugaban por todas partes, entre las flores, por la casa –dentro, fuera–, en el manantial.
Juan Ramón se imaginaba que estaba dentro de un gran panal de luz, en el interior de una inmensa rosa encendida. Y escuchaba, feliz, el concierto maravilloso de los pájaros que le habian despertado”.


P.S.:
- És molt recomanable l’edició “Platero y yo de Juan Ramón Jiménez contado a los niños”, publicada per Edebé, a càrrec de Rosa Navarro Durán, amb il·lustracions de Francesc Rovira, de la qual n’he extret les cites d’aquest article.
- Molt probablement, si molts maltractadors d’animals, amb qui malauradament compartim la vida diària, s’haguessin llegit ‘Platero y yo’ i hi haguessin connectat, ho serien una mica menys.