El Quadern d'Albert Calls

ALBERTCALLS.BLOGSPOT.COM

2010-10-16T20:49:00.003+02:00

A partir d'ara podeu trobar els meus textos en el bloc Albert Calls, a l'adreça http://albertcalls.blogspot.com.

UN PASSEIG AMB ELS ESCRIPTORS DE CABRERA

2010-10-07T10:10:00.002+02:00

Vídeo de Jordi Cuyàs sobre l'itinerari que vam fer el passat 11 de setembre al voltant de l'obra dels escriptors de Cabrera:

http://www.youtube.com/watch?v=jpsFp8ox8pk

REIVINDICACIÓ DE BELÉN ESTEBAN

2010-09-28T12:25:00.002+02:00

Si hi ha algú que no sigui discret en aquest país és segurament Belén Esteban, un personatge de la faràndula grostesca espanyola que en els darrers temps ha assolit cotes d’alt nivell, s’ha convertit en un símbol i gairebé en una iconografia de referència.

“La Esteban” és un reflex del que pot donar de sí la puresa de l’obscenitat, o el que és el mateix, la possibilitat de crear monstres que tenen els grans mitjans de comunicació, que entren i surten de la nostra vida, pontifiquen i dogmatitzen, s’inventen mercat i ens obliguen a servir-lo mentre marquen el fet d’existir o no en virtut de si se surt a l’altra banda de la pantalla.

Dins l’espectacle grotesc televisiu que ens empassem dia si i dia també, mentre patim la crisi més gran de la nostra història, hi ha una reflexió que no pot deixar-se de banda: quan més et fas notar més possibilitats tens de triomfar en un entorn que valora, per damunt de tot, la diferència, el friquisme, la provocació, la raresa i l’anormalitat.

Dins la hipocresia social, Belén Esteban és la “princesa del pueblo”, una certa dosi de puresa que demostra que des de baix de tot i amb l’analfabetisme com a bandera es pot arribar al cim, els intel·lectuals parlen de tu, s’escriuen llibres i es fan reportatges de màxima audiència i pots aspirar, fins i tot, a presentar-te a les eleccions al Congrés de diputats i treure escó.

La Belén no ha hagut d’estudiar ni de ser discreta, valors que ens han volgut fer veure que marquen un bon camí a la vida. Forma part d’aquest entorn de l’espectacle on el pallasso més lleig ocupa el centre de la pista. Per això la reivindico, dins el conjunt d’hipòcrites i mamarratxos que triomfen perquè són fills de nobles o estan col·locats per la parentela burgesa o política.

“La Esteban” és l’obrera que triomfa des del graó més baix. No ha fet res, defuig de la discreció i deixa anar el que li passa pel cap sense aturar-se a pensar-s’ho. És, alhora, l’evidència palpable que cal canviar moltes coses a la societat del segle XXI.

UCE, FOTO FINISH 2

2010-08-27T00:02:00.002+02:00

Ara, la mateixa imatge però més seriosa.

UCE, FOTO FINISH 1

2010-08-26T23:26:00.004+02:00

I les darreres fotos, punt d'arribada de Tornaveu Diari de Prada. Al fons, no es veu, però hi ha en Pasqual Maragall responent a la premsa.

DESPRÉS DE 14 ANYS, RETORN A PRADA

2010-08-26T23:03:00.006+02:00

He tardat 14 anys en tornar a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) i al final hem aconseguit tancar el diari a les 8 del vespre, quan en èpoques anteriors (preinternet) tancàvem molt més enllà de la mitjanit.

En aquest retorn, sota la capçalera Tornaveu Diari de Prada, la publicació ha sortit en paper durant els nou dies que ha durat l'UCE i a la xarxa, tant en pdf (www.uce.cat) com en dues edicions especials de la publicació www.tornaveu.cat, que reben uns 15.000 subscriptors, la majoria d'entitats d'arreu dels països Catalans, que la reenvien als seus associats.

De Tornaveu (digitalitzant els continguts) he comptat amb el suport moral i de facto d'Antoni Carné. Com a redactores, amb dues estudiants de periodisme de la facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull: la Desireé Ibarz i la Cristina Grané. I com no, amb el puntal de la correctora, reconvertida alhora en periodista tot terreny, Anna Cortils.

14 anys és molt de temps per tornar, però com sempre, l'experiència ha valgut la pena per les persones.

Agraïments especials també al periodista mallorquí Sebastià Bennasar i a l'Èric Jover, d'Andorra, pel suport rebut.

A la foto que podeu veure en aquest post hi som: Albert Calls, Cristina Grané, Toni Carné, Desireé Ibarz i Anna Cortils.

LA INTEL·LIGÈNCIA

2010-07-29T11:06:00.003+02:00

Fa molta calor.

El meu gos està estirat a les rajoles en plena fase de relaxació, que ha desenvolupat amb gran mestratge.

Entrelluca un ull i em mira.

El missatge és molt clar: l'imbècil ets tu.

TOROS

2010-07-29T09:51:00.002+02:00

Un paio que tortura un animal en públic és un psicòpata, com ho és també el que va a veure-ho i disfruta.

No hi ha més debat aquí ni ganes d'obrir-lo. El debat social que s'ha encetat és d'una gran hipocresia, una gran mentida. Com si debatéssim si és lícit torturar a algú pèrquè és cultura i tradició.

Dir que un torero és un artista és un gran insult per a qui fa veritablement art.

LA RESISTÈNCIA A SER DE DRETES

2010-07-29T09:46:00.003+02:00

Quan neixem, tots som d'esquerres i el pas del temps i l'experiència ens va convertint de dretes. De fet, ser d'esquerres és la capacitat de resistència que tens a la tendència natural a acabar sent de dretes. Hi ha qui aguanta un minuts, una hora, un dia, anys, pocs ho fan tota la vida i alguns, jo crec, en el moment de morir, es penedeixen mentre d'altres han fet teatre amb encert durant la seva existència, per guanyar-se el pa o solament per trobar el seu espai social.

Amb això no estic dient que les dretes siguin millor que les esquerres sinó l'altra banda del petit teatre de la vida que no té gaire secrets perquè tot és el mateix: la necessitat de sentir-se estimat, trobar a menjadora i viure el millor possible. La resta és poesia que es fon amb el pas del temps.

RECORDATORI: ÚLTIMA PRESENTACIÓ DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS'

2010-07-26T09:43:00.002+02:00

Divendres, 30 de juliol a les set del vespre i en el marc de la Festa Major de Cabrera de Mar, farem l'última presentació del meu llibre, 'El Quadern d'Albert Calls'.

Ens trobarem a la Biblioteca Ilturo, on l'amic, el periodista i escriptor Rafael Vallbona i jo mateix, parlarem del llibre.

Us hi espero. Parlarem de blocs, ciberliteratura i prendrem una copeta de cava.

ÚLTIM ACTE - EL QUADERN D'ALBERT CALLS

2010-07-20T21:55:00.004+02:00

Divendres 30 de juliol, a les set del vespre i en el marc de la Festa Major de Cabrera de Mar, farem l'última presentació del meu llibre, 'El Quadern d'Albert Calls'.

La trobada és a la Biblioteca Ilturo, on l'amic, el periodista i escriptor Rafael Vallbona i jo mateix, parlarem del llibre.

'El Quadern d'Albert Calls', publicat per l'Ajuntament de Premià de Mar i l'editorial El Clavell va sortir el passat Sant Jordi i va presentar-se oficialment a la biblioteca Can Manent, en el seu darrer acte abans de tancar-se. Des d'aleshores, el llibre l'he presentat en la majoria de mitjans de la comarca i ara concloc amb la darrera presentació al meu poble.

Us hi espero. Parlarem de blocs, ciberliteratura i prendrem una copeta de cava.

EL TEMPS DE LA HUMILITAT

2010-06-17T19:58:00.002+02:00

LLIBRE VIU ha estat una associació cultural precursora perquè s’ha avançat a la davallada del sistema en què vivim, que està obligant gairebé per imperatiu, a consumir menys, a compartir, a intercanviar i a fomentar valors en les coses més elementals.

Després dels excessos que hem viscut –uns molts més que d’altres-, ens diuen que ara ve l’època de fer règim i replantejar-se, que no es pot anar tirant res, que tot s’ha d’aprofitar.

Aquesta política desfermada del consum per enriquir –per enriquir-se al màxim- també s’ha aplicat als llibres i al món editorial i es constata en les muntanyes de volums que Llibre Viu salva de la desaparició dia sí i dia també.

Ara, ens tornen a dir, ha arribat el temps d’apretar-se el cinturó, de viure amb menys, d’acceptar que no podem estirar més el braç que la màniga, les tres erres –Reduir, Reciclar, Reaprofitar¬ prenen més vigència que mai i estan a l’ordre del dia.

L’ésser humà només actua motivat per les circumstàncies i encara que tothom deia que això ja es veia venir, es continuava en la mateixa direcció, fins a l’enfonsament i el retrocés en el qual ara estem, que vindrà acompanyat de pèrdua de drets i grans dosis d'humilitat imposada.

Al costat de Llibre Viu hi ha un centre cívic on la gent gran juga al Bingo. Són dues actituds –ben lícites, d’altra banda– de dedicar el propi temps: salvar els llibres o apostar en cartrons.

Mentre els bingueros canten ratlles i premis, en Francesc Rogés i els seus companys entren caixes de llibres fets servir –alguns ni tan sols oberts-, demostren, precursors, que hi ha maneres constructives, socialment útils, de jugar a favor de la col·lectivitat. Aquesta societat que ara mateix s’ha enfonsat per un mal ús del capitalisme, com també ens diuen.

De tant en tant entra un africà que demana diccionaris, la peça més buscada i preuada de Llibre Viu. Són el rostre d’unes persones per qui els llibrets de paraules són petits salvavides cap a una vida potser una mica millor, que contrasten amb les tones de volums abandonats a l’espera d’un nou lector i amb la miserable manca d’interès per part de les institucions en donar suport a aquest tipus de projectes, veritablement cooperativistes i altruistes.

Però ja se sap que estem al postcapitalisme i ara cal aprimar-se: dieta i a empassar-se l’opi que dia sí dia també ens aboquen des de la TV. I si no, sempre ens queda jugar al bingo o llegir un llibre, dels de Llibre Viu si pot ser, eh!.

ENTREVISTA A CAPGROS.COM

2010-05-30T12:13:00.007+02:00

‘La dimensió local, traspassada a la xarxa, es converteix en universal’

El periodista i escriptor cabrerenc Albert Calls analitza la relació entre literatura, Internet i noves tecnologies arran del seu nou llibre

Tot el teu concorregut blog, condensat en un llibre.

El quadern d’Albert Calls és un blog iniciat l’any 2005. El que he fet és escollir diferents posts, sintetitzar i introduir petites alteracions per donar-li un sentit i un ritme. Al llibre (‘El Quadern d’Albert Calls, Memòries Digitals i companys de viatge’, edicions Clavell) hi incloc comentaris de llibres que em van agradar, articles periodístics, pròlegs, pensaments, poemes... és com un magma modern.

Quins ítems hi pot trobar el lector?

Llibres, cultura, reivindicacions socials, personatges i el Maresme, aquests són els grans temes. La primera idea del bloc, i així es reflecteix en el llibre, era parlar dels “altres”. L’obsessió pels altres és una de les constants del meu treball. De fet, malgrat el títol, de mi mateix en parlo molt poc.

El Maresme és un dels grans protagonistes.

Així és, es tracta de l’espai territorial en què es desenvolupa el bloc i el llibre, hi apareixen molts mataronins i maresmencs. Però la dimensió local passada a la xarxa es converteix en universal. Pots descriure un arbre que tens a tocar de casa i que ho acabi llegint algú de l’altra punta del món. Cal tenir en compte aquesta percepció, la capacitat de sobrepassar el teu propi territori, quan escrius directament a la xarxa.

Com a escriptor i periodista, la comarca sempre ha estat un dels teus temes clau.

Aquest ‘Quadern’ és un llibre molt maresmenc. De fet, amb ell tanco una etapa en què he estat molt lligat a la gent que viu a la comarca. El darrer post del llibre és precisament un article que vaig publicar a capgros.com, titulat “Per què Mataró i el Maresme no s’acaben d’estimar?”. Sempre he pensat que les institucions i la societat civil no han tingut mai prou voluntat de construir el Maresme com una comarca, com un territori comú. En aquest sentit, Mataró hauria de ser més valent, exercir més de capital. Es nota que hi ha una voluntat, però no s’acaba de plasmar. Caldria veure si avui en dia, en un entorn tan globalitzat i universal, tot això tindria sentit. Però també és important mantenir la identitat local, defensar allò que és teu, encara que en aquests moments sigui un fet força qüestionat.

Resumir un bloc en un llibre és gairebé una provocació en ple debat entre literatura digital i en paper.

El criteri ha estat buscar tot allò que podria prevaldre de la xarxa. Hi ha moltes coses que caduquen gairebé al moment de penjar-les, però altres sobreviuen. Són aquestes últimes les que he escollit per al llibre. Pel que fa al debat, crec que el paper i el digital coexistiran, però la digitalitat acabarà sent el referent. Jo he estat educat en el paper, crec en ell, però als més joves ja no els preocupa. Crec que quedarà arraconat, en un àmbit més especialitzat. El digital és molt més pràctic i operatiu, però també cal tenir en compte que caduca en els sistemes. Un llibre sempre queda emmagatzemat en algun lloc, però la pervivència a la xarxa no està assegurada, i això té un cert perill. De fet, segueixo escrivint constantment en paper. Moltes idees que he expressa en el blog i que estan recollides en el llibre estaven escrites originalment amb bolígraf.

En tot cas, ha de ser molt diferent escriure pensant en el format llibre o fer-ho en un blog.

Sempre he entès el meu blog com un producte cultural, amb una direcció concreta. Per a mi, un blog és un espai d’escriptura, una nova eina per desenvolupar-me com a escriptor. És veritat, però, que els blogs estan una mica de capa caiguda davant la irrupció de les xarxes socials. Però mentre el Facebook és un espai de contacte, el blog et permet molt més desenvolupament. Twitter, en canvi, és pur microtext. Acabo d’obrir un nou blog anomenat El Riu, amb textos de menys de 140 caràcters, on hi estic abocant textos de frases que escolto en actes on assisteixo com a periodista, frases de llibres... També tinc pensat convidar-hi amics, escriptors i periodistes, perquè hi deixin les seves reflexions. La brevetat és una de les claus actuals, és fruit del signe dels temps, de la vida accelerada que portem, però m’interessa aquesta brevetat aplicada al concepte cultural. M’agradaria acabar creant un riu, sumar moltíssims textos breus, que fluïssin constantment, com el pas del temps, com la civilització.

Però aquesta brevetat forçada no és una manera d’autolimitar-se?

Depèn. Un sonet també t’autolimita, i encara segueix funcionant com a fórmula poètica. Però és cert que la brevetat pot ser força maligna. Si un text és breu i està mal fet es veu cent vegades més que no en una novel·la, que pot funcionar tot i patir alts i baixos.

Les noves tecnologies suposen una revolució en l’àmbit literari?

Internet, blogs i xarxes socials no són més que un instrument, perquè a nivell d’escriptura no hem descobert pas la sopa d’all. Josep Pla no tenia pas ordinador, però El Quadern Gris era ben bé un blog. Les reflexions breus de Canetti, els haikus, la tradició aforística de part de la poesia grega clàssica... Hi ha una tradició molt important al darrere de la qual beure.

Entrevista: Vern Bueno.

Podeu trobar aquest article aquí.

DEL GREMI D'EDITORS DEL PAÍS VALENCIÀ

2010-05-26T13:46:00.002+02:00

Quasi la mitat dels espanyols llig en algun suport digital

Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya, 1r quatrimestre 2010
FGEE

El 91,1% de la població espanyola major de 14 anys llig en qualsevol tipus de material, format i suport, ja siga imprés o digital amb una freqüència almenys trimestral i, d'ells, el 86,6% llig almenys una vegada per setmana, són els anomenats lectors freqüents, segons les dades del Barómetro de Hábitos de Lectura y Compra de Libros corresponents al primer quadrimestre de 2010, que elabora la Federación de Gremios de Editores de Espanya (FGEE), que incorpora, per primera vegada, en l'estudi un capítol dedicat a la lectura digital i professional.

Conclusions més importants:

- El 59% llig llibres, però només el 0,8% utilitza un e-Reader i el 20,9% dels lectors ho fa per treball o estudis.

-Els hòmens lligen més que les dones, però les dones lligen en major grau que els hòmens llibres i revistes, mentres que els hòmens lligen més periòdics i còmics.

-Malgrat en creixement observat respecte del total de 2009, la lectura en valencià (lectors habituals i ocasionals) és la menor entre les comunitats autònomes amb llengua pròpia.

- El 28,1% de la població major d'anys 14 va acudir a les biblioteques en l'últim any.

- Les llibreries es mantenen com principal lloc de compra de llibres.

- Stieg Larsson és l'autor més llegit i més comprat.

Podeu llegir la nota de premsa completa, elaborada per la FGEE, al document PDF adjunt.

L'informe complet, a l'enllaç

http://www.aepv.net/documentacion.php

EL RIU

2010-05-17T09:40:00.003+02:00

Podeu entrar al meu nou projecte literari per a aquest any a l'adreça següent:

EL RIU

unriu.blogspot.com

Es tracta d'un bloc de microliteratura que anirà acompanyat de diverses propostes més.

MEMÒRIES DIGITALS, COMPANYS DE VIATGE I EL PAPER DE L'ESCRIPTOR LOCAL DINS LA XARXA GLOBAL, AL NOU LLIBRE DEL PERIODISTA ALBERT CALLS

2010-05-09T12:18:00.002+02:00

El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, recull una selecció dels textos (posts) publicats de 2005 a 2010 en el bloc del mateix nom. Persones, figures i paisatges, comentaris de llibres, reivindicacions, aforismes i poemes, donen forma a aquest llibre heterodox, el més maresmenc escrit pel seu autor.

El llibre, ha estat publicat per l’Ajuntament de Premià de Mar i l’Editorial El Clavell, dins la col·lecció Primília Lletres i compta amb un pròleg del periodista i escriptor premianenc Rafael Vallbona.

El Quadern d’Albert Calls parteix del bloc del mateix nom que des de fa cinc anys el seu autor manté viu a la xarxa amb tota mena de retalls de la memòria: pensaments, aforismes, crits, clams, tot tipus de textos centrats principalment en el Maresme i els seus pobles, la literatura i la cultura o les reivindicacions socials.

Subtitulat Memòries digitals i companys de viatge, Albert Calls (periodista, escriptor i durant 14 anys llibreter a Premià de Mar), ha seleccionat els textos que integren el llibre i els ha donat una estructura i un ritme per elaborar una obra nova que aposta per la ciberescriptura com a nou espai de comunicació.

“Els textos del meu bloc, que va ser pioner en el seu contingut, recorden que el més proper i local també té projecció en l’entorn global en el qual s’ha convertit la cultura i les nostres vides”, assegura l’autor. També, afegeix que “el lector hi trobarà escriptura amb la llibertat i la immediatesa, sense límits, trossos i fragments que formen un únic magma, un tot i un no-res, poesia de la immediatesa i material que perviu a la xarxa amb la inconsistència i alhora la perdurabilitat de les paraules, ara en format de paper”.

La presentació de El Quadern d’Albert Calls. Memòries digitals i companys de viatge, va ser el darrer acte de Can Manent com a biblioteca històrica de Premià de Mar, abans que s’inaugurés la nova biblioteca Martí Rosselló i Lloveras, ja en ple funcionament.

FRAGMENTS DEL PRÒLEG DEL PERIODISTA
I ESCRIPTOR RAFAEL VALLBONA

“Jo sempre he vist l’Albert Calls com un Émile Zola d’aquesta època. I no fa dos dies que el conec. Igual que el fundador del naturalisme, l’Albert no es conforma amb relatar una recreació de la realitat, sinó que la interpreta retratant-la amb un detall hiperrealista que, si sembla cru a voltes, no és perquè ell s’hi aboni, sinó que som nosaltres els incapaços de mirar el món d’avui amb el detall analític i literari que ho fa ell. I si els seus textos sovint mostren la paranoia quotidiana no és pas per exclusiva voluntat de l’autor –tal i com explicita a l’inici del llibre-, és que el món és així. Vull dir que, aquells que no conegueu els textos del seu bloc, no us penseu que esteu a punt de llegir les habituals digressions més o menys sentides que solen poblar la xarxa, ca: prepareu-vos a llegir una de les visions literàries del nostre temps més arriscades i poc condescendents amb el gènere humà que heu llegit mai. I us asseguro que s’agraeix”.

(...)

“Si no el coneixeu potser us pensareu que és un home vestit de negre que vaga per prostíbuls, aules escolars, ajuntaments i altres indrets de mala nota a la percaça d’una visió dantesca de la vida que resisteixi l’embranzida del seu verb posat a la xarxa. I no. Malgrat la desesperança òbvia que provoca una cosa tan insensata com l’existència, en Calls és un paio jovial i ben digne d’aquesta insòlita espècie d’escriptors capaços de convertir el drama humà en una espurna d’intel·ligència irònica que va directa al cervell; un trompe l’oeïl d’aquells que fan que, quan estaries a punt d’obrir la clau de pas del gas, t’ho repensis i et pixis de riure per l’aguda visió de la realitat que et mostra l’autor.

I després decideixes que, posats que tot és com és i no hi ha res a pelar, més val obrir una altra cervesa que acabar amb tot”.

QUI ÉS ALBERT CALLS?

Albert Calls i Xart (Cabrera de Mar, 1966). És periodista i escriptor. Ha treballat a diaris i per a revistes de tot tipus, del Maresme i de l’àmbit català. També ha publicat nombrosos llibres de poesia, narrativa i divulgació. L’última obra poètica en solitari és l’antologia Nigromàntic, que inclou una selecció de la seva poesia de l’any 1984 a 2006. Com a darreres obres col·lectives, ha estat antologat dins Un deu. Antologia del nou conte català, traduïda al castellà i dins el llibre La Catosfera Literària’08. Primera antologia de blogs en català. Va ser un dels creadors i impulsors de la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, durant prop de 14 catorze anys. L’any 2005 va començar a escriure el bloc El Quadern d’Albert Calls.

PAISATGE AMB BIBLIOTECA I BILIOTECARI

2010-05-09T10:36:00.001+02:00

No tinc un record precís del Martí Rosselló bibliotecari.

Si m’endinso en els calaixos de la memòria em ve a la ment una imatge vaga i difosa del primer cop que vam anar junts a Can Manent. Només sé, però, amb certesa, que va ser amb ell la primera visita.

Em vénen al cap la percepció dels llibres, molts volums i trobar-me en una gran nau.

Entrar en una habitació al fons, una mena de magatzem on hi havia diaris, revistes, llibres de tots els formats... i pujar les escales cap al pis superior per buscar els autors que m’interessaven.

Des de dalt de Can Manent –novel·les, poetes, assagistes, antologies... ens esguardaven– recordo la figura del Martí bibliotecari, que t’ajudava a trobar els títols perduts i que es movia per aquell espai com una part viva més d’aquest territori.

En Martí bibliotecari, que passava una gran part de la seva vida envoltat de paper, històries, poemes, paraules, línies, lletres... els milions i milions de fils invisibles d’aquesta gran teranyina literària en la qual també estava entrellaçat com a escriptor.

El pas del temps esborrarà molts records, però no aquesta precisa imatge de l’home unívoc amb els llibres que era en Martí, l’home que escriu i llegeix, l’home que guarda els volums i els preserva per a nosaltres, els lectors impenitents, compulsius, maníacs, malalts incurables.

Text per a l'homenatge que el proper 15 de maig es farà a l'escriptor i bibliotecari Martí Rosselló a la plaça de l'Ajuntament de Premià de Mar.

MANEL ALONSO i CATALÀ, POETA DE PUÇOL

2010-05-03T12:29:00.004+02:00

M'he llegit de cop els dos darrers llibres del poeta de Puçol Manel Alonso i català. 'Correspondència de guerra' (XIII Premi 'Paco Mollá' 2008), publicat per Editorial AguaClara i 'Si em parles del desig' (Premi Antoni Matutano 2010 Vila d'Almassora), publicat per Onada Edicions.

Si a 'Correspondència de guerra' Alonso ens transmet el crit i el clam contra un món governat pels poderosos; a 'Si em parles del desig', la seva poètica apel·la la sensualitat, el cos, l'amor en la seva concepció més profunda, sensual i sensitiva.

De la reivindicació i la protesta contra les injustícies d'un món de guerres i dolor a la sensació amorosa hi ha ben poca distància i alhora molta. Només un poeta de ferro picat com en Manel Alonso pot jugar en aquests dos territoris i no caure en el buit.

Com el lector pot veure i constatar, la poesia d'aquest forjador de la paraula tot terreny de Puçol, escriptor i activista cultural pro Països Catalans de primera línia, és de factura impecable i ens transmet sensacions i emocions que ens ajuden a emmirallar-nos en la nostra humanitat més senzilla i també més atàvica i pregona.

Qui ha dit que la poesia ha mort? Llibres com aquests ens recorden que hi ha molts poetes, del nostre espai lingüístic i cultural, que dia a dia creen pàgines plenes de vida. I mentre hi hagi vida, sempre, la poesia triomfarà contra l'oblit.

ACCEDEIX A LA CONSULTA A CABRERA DE MAR, EN TEMPS REAL

2010-04-24T19:20:00.004+02:00

Demà, des del moment en què s'obrin les portes dels dos col·legis electorals fins al tancament i l'escrutini amb el resultat, anirem informant, en temps real i a través del bloc de la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir, de les dades de participació, les opinions i les informacions del referèndum.

Per estar al dia de la consulta, connecta't al nostre bloc:

www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat.

NO TE N'ESTIGUIS, VINE A VOTAR!

2010-04-24T18:50:00.002+02:00

Per Catalunya, per la democràcia i per Cabrera de Mar, demà no et quedis a casa.

Vine i vota pel dret de decidir!

FOTOS DE LA PRESENTACIÓ DE 'EL QUADERN D'ALBERT CALLS' A CAN MANENT, DE PREMIÀ DE MAR

2010-04-24T18:32:00.009+02:00

Aquestes són les primeres imatges de la presentació del llibre 'El Quadern d'Albert Calls'. Últim acte de Can Manent, a Premià de Mar, com a biblioteca.

D'esquerra a dreta: el regidor de Cultura de Premià de Mar, Josep Maria Molins; l'alcalde del municipi, Miquel Buch i jo mateix, Albert Calls.

L'acte, com tots els finals, emotiu, però vaig intentar que la gent somrigués i que fos el punt de sortida d'altres coses.

Com deia Raymond Carver, "els finals són el principi de totes les coses". Aquesta màxima, quan estàs al mig del problema, no consola, però amb la perspectiva del temps te n'adones que és així.

Fotos: Maria-Antònia Guardiola.

CATALUNYA

2010-04-23T00:43:00.002+02:00

Catalunya és si els catalans volen.

No tothom és català.

Néixer a Catalunya, viure-hi i treballar-hi no vol dir ser català.

Català és qui defensa Catalunya. Aquest és l'eslògan del segle XXI.

Això tan senzill fereix perquè colpeja amb contundència i ressona en un eco com aquell poema de Maiakovski que invocava Lenin repetides vegades, com el so de les campanes.

EL SOCIALISME DEL PSOE

2010-04-23T00:40:00.003+02:00

Quan d'hipòcrita que s'intitula socialista no ho és.

El Socialisme de veritat ultrapassa la mediocritat de les marques, de les factories, de les empreses de col·locació en què han esdevingut els partits.

Jo em considero socialista no adscrit. Es pot ser socialista i d'esquerres, defensar una Catalunya social i socialista i una Catalunya independent i no pertànyer a cap partit.

NACIO, SÍ O NO?

2010-04-23T00:38:00.003+02:00

Una nació és si els individus que la integren se'n senten.

Ningú, cap document, cap pacte, té legitimitat per negar l'existència d'una nació quan els seus integrants se'n senten.

Aquells, els que la neguen, fent-ho encara la legitimen més.

GENT DEL 25 D'ABRIL

2010-04-23T00:37:00.001+02:00

Ningú pot negar que les consultes sobiranistes ajunten gent de dretes i d'esquerres amb un ideal: Catalunya.

Això, que sembla molt senzill de dir provoca un pànic molt gran als que no creuen que som una nació.

OSCAR WILDE

2010-04-23T00:36:00.001+02:00

Oscar Wilde deia que qui ha tingut diverses vides es mereix diverses morts.

M'identifico plenament en aquesta filosofia.

PENSEM-HI

2010-04-23T00:34:00.002+02:00

A vegades és millor no entrar i quedar-se fora que entrar per la finestra.

L'honradesa consisteix en prendre les decisions adequades i no trair a ningú, ni a un mateix.

LES MEVES PARAULES DE PRESENTACIÓ D’EL QUADERN D’ALBERT CALLS

2010-04-22T14:22:00.005+02:00

Últim acte de Can Manent com a biblioteca

Avui he vingut a parlar del meu llibre, un llibre que porta el meu nom al títol, però que més enllà d’aquí no parla gens de mi, parla dels altres.

Si resseguiu tots els posts, els articles i textos que s’hi recullen, veureu que els protagonistas són sempre els altres. Els altres, aquest territori indefinit i imprecís en el qual ens retrobem, col·lisionem, ens unim i ens separem, tot menys l’absoluta indiferència.

En aquesta vida, encara que no ens ho sembli, els altres són molt més interessants que nosaltres mateixos, ens modelen i ens condueixen cap a noves direccions, perquè som la suma del que fem i de les interaccions amb els altres. Quedeu-vos amb aquesta idea: som nosaltres, però també som els altres. Som unitaris però polièdrics, som part de tot, estem interconnectats, encara que en alguns moments puntuals pugui no agradar-nos.

Fem ara un parèntesi i permeteu-me, ja que el llibre no parla de mi, que ho faci jo i us expliqui la meva relació amb Premià de Mar. Ha estat una relació al llarg dels anys, d’entrellaçar-se, fins avui, d’anar i venir sense acabar d’apartar-se del tot.

Sóc fill de Cabrera de Mar, un poble amb fortes arrels iberes i romanes, al peu del castell de Burriac, que era un potencial socioeconòmic quan encara la capital del Maresme ni tan sols existia. Parlo de temps antics, ésclar. Des d’aleshores, n’estic convençut, Cabrera sempre ha mantingut una mena de força tel·lúrica que s’encomana als seus ciutadans. Sóc de Cabrera, doncs, però també tinc una part important de sang premianenca.

De petit, vaig estudiar primer de bàsica en una escola pública en el meu poble, d’aquelles amb tots els alumnes en una sola classe, quan els meus pares van decidir donar-me més oportunitats de formación a la vida i em van portar a La Salle, de Premià de Mar.

Aquest és el meu primer contacte amb Premià.

Set anys d’escola amb els Hermanos. Allí, per cert, vaig tenir en Genís Morillas – l’editor del llibre–, de professor i vaig conèixer molts, molts amics amb qui m’he anat retrobant després, al llarg dels anys.

La meva infantesa està dibuixada pel pati de La Salle, la revista “Vida y Luz”, els Hermanos Linares, Gabriel, Pere, Estivill, Gumersindo… les relíquies del Beato Miguel i la instrucció que fèiem a la classe de gimnástica que em va servir, de gran i a la mili, per aconseguir ser caporal primer. Al cap i a la fi, tot s’aprofita si un vol.

Són moltes coses i moltes persones.

A més, com que aleshores vivíem a Cabrera envoltats de boscos i el meu pare treballava a Premià de Mar –ho havia fet a Can Sanpere i després, durant molts anys, en diverses empreses d’estampació–, teníem un pis al carrer Enric Granados, on passàvem els caps de setmana. Érem, de fet, uns estiuejants però a l’inrevés, del poble a la ciutat.

Acabo l’EGB i me’n vaig a estudiar a Mataró. Desconnecto de Premià de Mar un temps, però poc, perquè passo a treballar en un negoci familiar dels meus oncles, al carrer Elisenda de Montcada, una fusteria on es feien principalmente motlles d’estampació. Van ser uns quants anys. Recordo un senyor gran, l’Anson, en Paco, en Juan… i moltes anades i vingudes pel nucli antic de Premià de Mar. El coneixement del món fabril. Va ser el meu contacte amb un Premià de Mar del dia a dia. Més persones entren a la meva vida, de molts àmbits diferents.

També deixo aquesta etapa i m’inicio en el món de les revistes gràcies a un anunci que va veure la meva mare al setmanari “Capgròs”. Primer des de la meva formación en arts gràfiques i després entrant en el periodisme de manera autoddidacta.

Treballo a la capital del Maresme i m’allunyo, un cop més, de Premià de Mar. A partir d’aquí visc el Mataró d’en Terri, Esteve Albert o Josep Reniu, l’experiència del Crònica o El Punt, amb en Manuel Cuyàs. També, en paral·lel, al Baix Maresme, “La Clau”, amb en Vicenç Pitarch i La Lali, el Premià Actual i després el TRIBUNA Maresme… uns anys intensos de formació, de caure’s i de tornar a aixecar-se en la boxa de la vida.

Tot just al principi de la meva tasca com a periodista, un dia, en Carles Molins de l’Associació de Joves Escriptors, a Barcelona, em parla d’un poeta de Premià de Dalt que es diu Valerià Pujol i que impulsava personalment una nova i actual visió de la literatura catalana feta des del Maresme.

Com que aleshores feia un programa de literatura a Ràdio Argentona amb l’Oriol Bassa, contacto amb en Valeri i vaig cap a casa seva amb moto, un dia d’estiu, per entrevistar-lo. Ens coneixem i establim una amistat que durarà fins a la seva mort. Reconnecto amb Premià, perquè en Valerià amb parla d’altres autors com en Pep Bras, en Rafael Vallbona, en Martí Rosselló o la Maria Antònia Grau, tot i que el Grup de la Font del Cargol ja no existia. Devia ser cap als anys 90.

Un dia de primavera, també, fent l’anada a Montserrat a peu –jo anava amb els de Vilassar de Mar i ell amb els de Premià de Mar¬ coneixo en Martí Rosselló, amb qui ens havíem saludat solamente un cop a través d’en Valerià.

A l’alçada de Monistrol, en un lloc de la Creu Roja, en Martí esbufegant per l’al·lèrgia, abandona la marxa. Parlem una bona estona i quedem de veure’ns. Jo tinc els peus foradats per totes bandes, però aleshores era uns anys més jove i portava molta preparación de muntanya de l’exèrcit i segueixo fins arribar a dalt.

Al cap d’uns dies em trobo amb en Martí i és l’inici d’una llarga amistat. Gràcies a ell coneixo Can Manent i la Maribel, la bibliotecària. També, visc uns anys de propostes culturals promogudes per mi des de l’Associació de Joves Escriptors, des de Barcelona, però moltes fetes al Maresme, aprofitant l’entorn de la Font del Cargol i afegint-hi més gent, d’aquí i de fora. Moltes, moltes persones que amb el pas dels anys ja no puc recordar del tot.

La mort d’en Valerià ens deixa a tots destruïts, com un tall en sec. No feia massa que havia celebrat els seus 40 anys amb ell, la Mercè Salomó, la seva companya, en Pere Badia i en Martí Rosselló. Després de l’enterrament d’en Valeri, surto de Premià de Dalt amb la meva moto i els ulls inundats de llàgrimes, em dic que ha arribat l’hora d’apartar-me dels premianencs, tinc la sensación d’un gran buit. No feia massa, també s’havia mort el meu avi i amb el poemari La mort, jo havia estat guardonat amb el Premi Amadeu Oller.

Després de fer un llibre i un vídeo d’homenatge a en Valeri amb la gent de Premià de Mar, el model d’accions culturals al Maresme també s’esgota i desapareixo a fer els Països Catalans i també les Espanyes amb la Care Santos, a través d’una associació d’escriptors d'àmbit estatal. M’aparto de Premià de Mar un temps, m’estira la política, l’associacionisme pel drets dels escriptors, Barcelona... rebo unes quantes bastonadas per innocent. Són els anys de les manis de l'Onze de Setembre, de treballar a la Universitat Catalana d’Estiu i conèixer molta, molta gent.

Però un cop més torno a contactar amb Premià de Mar quan en Rafael Vallbona i l’Adriana Pujol –amb qui m’havia fet amic després de la mort d’en Valerià– ens proposen a mi i a la Sílvia Tarragó, la meva companya, muntar una llibreria, franquícia de Proa. Analitzem les possibilitats de la zona i acabem decidint que serà a Premià de Mar, al carrer del Nord, cantonada de l’Alegria. Neix Proa Premià.

La Sílvia i jo (amb el suport de la meva mare i diverses persones que hi treballen amb nosaltres) hi passem 14 anys gairebé. I aquí és on us acabem de conèixer a tots plegats, a tots vosaltres que també sou aquests altres que deia al principi, que ens heu modelat, que ens heu fet com som i a qui només us puc transmetre el meu agraïment. Els mals moments, us ho asseguro, ja fa temps que els he llançat a la claveguera.

Dels 14 anys de Proa què voleu que us digui… tantes accions culturals i tants llibres, una muntanya de llibres que si la poséssim al mig de la Gran Via, hauríem de fer un túnel per passar-hi. Fins que la crisi ens obliga a tancar-la, amb més dolor del que pugui transmetre-us amb aquestes paraules, us ho asseguro, però fidels a la nostra manera de ser, amb seriositat i rigor, fins l’últim moment, també ho sabeu això. Lamentant-ho molt, però les coses són com són i el comerç se supedita a moltes lleis que no sempre van de bracet amb les il·lusions i les emocions. Gràcies, un cop més, a tots vosaltres i als que no són aquí per tots aquells anys.

Me’n torno a anar de Premià de Mar perquè la vida està feta de comiats. Aquest cop em dic que tardaré en tornar, però hem fet molts amics i els llaços es neguen a desfer-se i continuem mantenint-los.

I arribem als temps més recents: la mort d’en Martí Rosselló –sense paraules-, aprofundim amistat amb la seva companya, la Toni Guardiola i avui vivim el tancament d’aquest espai mític i màgic alhora, pel qual han passat tants lectors, Can Manent. També, en unes hores, viurem l’apertura d’una nova biblioteca espectacular que ens recordarà constantment en Martí. Durant aquestes darreres setmanes també col·laboro puntualmente amb Ràdio Premià de Mar i finalment, m’arriba l’opció de treure aquest llibre, oberta fa un parell d’anys i que havia quedat al calaix.

Deia Oscar Wilde que qui té diverses vides es mereix diverses morts. Jo em sento plenament identificat amb aquesta màxima.

I ara sí que us parlo del meu llibre.

Ha comptat amb el suport de l’Ajuntament –alcalde i regidor, gràcies– i el dels tècnics: la tenacitat de Toni Civit i les col·laboracions puntuals de Ramon Coll i Mireia Buisan, el rigor i el treball de Genís Morillas com a puntal i el pròleg de l’amic Rafael Vallbona… tot plegat li ha donat forma. No ho hauria fet sense els altres. Gràcies a tots.

A El Quadern d’Albert Calls hi trobareu poc de mi i molt dels altres, els que m’han ajudat a fer-me i a ser. Parteixo dels posts del meu bloc, escrits els darrers cinc anys, amb alguns retocs per donar sentit literari a l’obra. No hi surtiu tots perquè no hi cabrieu, però al bloc hi sou sempre.

Aquest no és un llibre per llegir seguit, és per fullejar-lo, per buscar aquell text que ens interessa, per rebutjar el que no. Hi trobareu comentaris de llibres, poemas, reflexions, aforismes, denúncies socials, recordatoris d’amics ja desapareguts, el dolor de la mort i la grandesa de la construcción diària… articles i retalls de persones i moments que m’han agradat, que m’han ajudat a fer-me com sóc.

El Quadern s’emmarca en la literatura del segle XXI, la que es fa i es viu a la xarxa, la que aposta pel valor local però també per l’universal. Literatura de qui escriu des de casa seva perquè és el seu centre del món, però sense renunciar a una projecció més global. De fet, us estic llegint aquestes paraules i ja estan penjades al bloc perquè les llegeixi qui vulgui.

El centre d’aquest llibre és la meva visió del món, el més proper i immediat, però també el que m’aporten els altres i ara us en transmeto imprès en paper. Digitalitat i paper entrellaçats i units, una relació confusa però també carregada de força i possibilitats.

En el llibre hi trobareu molts records de Premià de Mar, però també de Cabrera i de Mataró, de la cultura i dels llibres en general, l’adéu de Proa Premià i tants d’altres comiats… i alhora tantes altres coses que es renoven. La vida és això, no?, coses que s’caben i d’altres que comencen.

Arribem ja al final, un final amb situacions que s’acaben i d’altres que s'inicien. Can Manent, la biblioteca Martí Rosselló i Lloveras...

Obro el meu llibre amb uns versos de Valerià Pujol que m’han acompanyat al llarg dels anys. Són les primeres paraules i les últimes d’avui, però diuen tantes coses que no me’n puc estar per tancar la meva intervenció.

Per acabar, doncs, també el meu agraïment a tots vosaltres, els altres i aquest poema d’en Valerià Pujol:

“Som tot en tots
la taula parada amb restes de menjar
l’amor fet d’amagat i a corre-cuita
la victòria damunt dels gats mesquers
la contradicció tibant del pensar i el no-viure
el viure eternamente
embriacs de destins
el cendrer amb la cigarreta apagada
el fum del tabac que es fa immens i invisible
i el mar el mar el mar
i la duresa de la pedra
i la mort i la vida comptada en cada cosa”.

Gràcies a tots per ser aquests “altres”. Aquest llibre sou vosaltres.

POESIA DEL MARESME, POESIA DEL MÓN

2010-04-18T12:45:00.003+02:00

INTRODUCCIÓ AL RECITAL DE POETES DEL MARESME

Alella, 17 d’abril de 2010

Existeix una literatura del Maresme? No ho sé. En tot cas sí que puc afiimar que en ple segle XXI els autors que viuen a la nostra comarca tenen la possibilitat de projectar-se a la resta del món, a la pròpia cultura i a totes les altres, formant part de l’escenari comunicatiu més gran que ha tingut el planeta i del qual encara hem de veure trencar-se moltes barreres.

Per això no puc afirmar amb certesa que existeixi una literatura pròpiament del Maresme, però sí que hi ha autors que viuen, escriuen i conflueixen en aquesta comarca fragmentada, abocada per una banda a Barcelona i per l’altra a Girona, amb mar i muntanya, esquarterada per carreteres interminables i malignes peatges.

I en aquest petit racó de món em sento escriptor, escriptor del Maresme, però també del planeta.

Precisament, perquè sóc escriptor del Maresme crec que hi ha una literatura d’aquesta comarca, actualment ben viva en les veus dels poetes que avui llegiran i en les de molts d’altres que no ens acompanyen avui.

I capbussant-nos en el passat, és en la tradició literària més immediata del Maresme, la de la postguerra, que cal buscar les veus poètiques de Salvador Espriu, Esteve Albert, Josep Punsola, Fèlix Cucurull o el mateix mossèn Pere Ribot.

Vivien i escrivien al Maresme i ens han deixat obra que ho reflecteix ben clarament, puntualment identificada amb el paisatge i les persones de casa nostra. Era l’època de salvar els mots, de retornar el nom de cada cosa.

Més aprop, fent un salt en el temps, als anys 80, en plena represa de la llengua i la cultura catalanes, es publiquen dos llibres claus: Primera antologia de poetes del Maresme (1979) i Nova antologia de Poetes del Maresme (1983), aquest darrera ja en ple punt àlgid del Grup de la Font del Cargol a Premià de Mar, que va impulsar uns fulls i una col·lecció de llibres de poesia en la qual es troben els inicis de la majoria de poetes maresmencs actuals.

El Cargol va ser promogut especialment per Valerià Pujol (de Premià de Dalt) i Martí Rosselló (de Premià de Mar), però va aplegar autors com en Rafael Vallbona (de Premià de Dalt), Pep Bras (de Premià de Mar), que escriu un únic poemari i després es dedica a la narrativa, Maria- Antònia Grau (de Premià de Mar), Jordi Bilbeny (d’Arenys de Mar) que hi publica un poemari. També, d’altres escriptors vinculats al Grup són Manel Guerrero (de Mataró) i Jaume Cases (de Premià de Mar), per citar-ne alguns dels principals.

En la recta cap als 90 i la desaparició del Cargol, pren força l’editorial argentonina L’Aixernador que es projectaria arreu de Catalunya i editaria més puntualment l’obra de poetes de la comarca. S’hi sumaria Oikos-Tau, de Vilassar de Mar (impulsada per Jordi Garcia i Ernest Luch), que també acabaria publicant obra d’autors maresmencs, especialment en l’etapa d’un altre poeta maresmenc i alhora editor, Jordi Garcia-Jacas.

Durant aquests anys, es pot accedir a l’obra publicada de les veus poètiques d’autors més grans en edat que els del Cargol, com el bon amic de Josep Pla, Ventura Ametller, Isidre Julià i Avellaneda o Terri i les seves tankkas (tots tres de Mataró), Josep Lladó i Lina Casanovas (d’Argentona) i Maria Oleart i Guida Alzina (d’Alella). Tots ells poetes de diferents estils i tendències, des de les més rupturistes a les més clàssiques i tradicionals, tots ells amb bon ofici i possibilitats. També, salvant la distància cronològica, despunten Teresa d’Arenys (d’Arenys de Mar) i JM Calleja, en l’àmbit més experimental i promotor cultural polivalent i multiforme i Enric Quintana (de Mataró), Ramon Mercader (de Tiana), Anna Cabot (d’Argentona), Montserrat Manent (de Cabrera de Mar) i Carme Rovira (de Cabrils).

Encara no s’havien salvat els mots però podíem llegir i escriure en català amb més normalitat. Els guardons literaris creixien esponerosos (al Maresme la Mostra Literària i el Premi Marina de narrativa), compartint espai amb Jocs Florals diversos i sembrant un ventall de prestigiosos premis fins als temps actuals: Els Marià Manent de Premià de Dalt, els Goleta i Bergantí del Masnou o més tard l’Alella a Maria Oleart.

Entre els anys 90 i els 2000 és el temps dels premis literaris i de l’associacionisme. Temps que els autors s’ajunten en col·lectius com l’Agrupación Hispana de Escritores, a Mataró, que va editar nombrosos llibres o l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana, que va integrar-hi el Col·lectiu de Joves Escriptors del Maresme i editar una antologia de joves autors de la comarca.

Durant aquests anys, molt actius culturalment, es crea el POEMARESME, un festival de poetes itinerant i s’estableixien molts fils d’autors de la comarca amb d’altres dels Països Catalans.

D'altra banda, l'escriptora de Mataró, Care Santos, creava aquests anys l’Asociación de Jovenes Escritores Españoles. Algunes persones del Maresme ens hi afegíem i empreníem l’aventura cap a les espanyes, organitzant congressos a Alcalá de Henares, entre moltes d'altres propostes de dinamització literària. Precisament, en un d’aquells congressos a Madrid recordo l’escriptor Juan Manuel de Prada repartint exemplars fotocopiats del seu primer llibre, Coños. Anàvem pel món sense manies, amb la literatura catalana i la del Maresme, intercanviant amistats i coneixements amb escriptors de tot l’Estat i de Llatinoamèrica.

Al voltant de l’associacionisme ens fem grans com a persones, però també intel·lectualment, vivim alegries i desenganys i la nostra obra pot arribar més enllà del cercle familiar.

És el temps d’autors com Marc Lluch, Eva Rumí i Joan Carles González, de Mataró, Joana Bel del Masnou i Sílvia Tarragó i jo mateix, de Cabrera de Mar, entre molts d’altres joves escriptors, alguns dels quals van llançarpel camí la tovallola de la literatura.

Valerià Pujol es mor amb 40 anys el 1992 i això ens colpeja durament i fa unir-nos a gent molt diferent per fer un llibre i un vídeo en el seu record i un nou Quadern de la Font del Cargol, el número 24, en format col·lectiu.

En paraules seves, el Grup de la Font del Cargol va ser un autobús amb un punt de sortida i molts d’arribada. Amb la percepció dels dies, la gent que vam participar en aquells anys (1980-2000) de creació cultural al Maresme, tenim aquesta mateixa visió d’haver pujat a autobusos carregats de gent i haver compartit l’experiència per la cultura i les lletres, però al final, sempre, el poeta es queda sol, amb la seva obra i amb la vida.

El passat 31 de gener moria l'escriptor de Premià de Mar Martí Rosselló, un dels poetes maresmencs per excel·lència, que va pujar amb nosaltres en aquests autobusos, repetides vegades a més, sempre disposat.

Ja fa temps que la literatura del Maresme no és de projectes compartits sinó d’individualitats. Hem viscut una normalització de la cultura i de l’escriptura que ens aboca a al nostre propi itinerari personal. La comarca ha esdevingut territori de pas i incorporat gent de moltes procedències.

Per això, com deia abans, no sé si avui en dia existeix una literatura del Maresme, una poesia pròpia del Maresme, gairebé afirmaria que no, però sí que estic segur que continuen havent-hi bons autors que viuen a la nostra comarca, que hi fan la seva obra en el marc d’aquest món global, tan diferent del de fa uns anys i que el Maresme s’entrellaça amb les seves creacions.

Avui, aquesta nit i dins Espais de Poesia, escoltarem algunes d’aquestes veus, són del Maresme, són del món.

La lectura es farà per ordre cronològic, des del poeta més gran fins al més jove.

ALELLA ENS ACOSTA A LES VEUS DELS POETES DEL MARESME

2010-04-12T17:56:00.002+02:00

L’Ajuntament d’Alella realitza durant aquest abril un ampli ventall de propostes literàries, vehiculades a través del programa Espais de Poesia. Un dels actes principals, Poetes del Maresme, aposta per mostrar una panoràmica d’algunes de les veus poètiques destacades de la comarca en format de festival de poesia en directe, que es farà el dia 17 d’abril, a les vuit del vespre, a Can Manyé, espai d’art i creació.

Poetes del Maresme comptarà amb la presència de Juan Antonio Masoliver Ródenas (El Masnou), JM Calleja (Mataró), Teresa d’Arenys (Arenys de Mar), Vicenç Llorca (El Masnou), Sílvia Tarragó (Cabrera de Mar), Sònia Hernández (El Masnou) i Laia Noguera (Calella).

Són set escriptors diferents, tots ells amb una trajectòria sòlida i representativa de diversos estils i formes d’afrontar la creació poètica.

Presentarà l’acte, el periodista i escriptor Albert Calls.

- Dissabte 17 d’abril
A les 20 h
Poetes del Maresme · Festival de Poesia
Can Manyé, espai d’art i creació

COMPTAR FINS A L'INFINIT

2010-04-10T18:59:00.001+02:00

Comptar fins a l'infinit
i ser un número de l'1 al deu.
Déu.

NO TENIR POR

2010-04-10T18:57:00.001+02:00

No tenir por,
ser la por.

ABOCATS AL BUIT

2010-04-10T18:53:00.002+02:00

Aquest
és
el
segle
dels
abocats
a
l'abisme,
del
magma
que
crema,
del
foc
que
brolla
del
centre
de
la
Terra,
dels
espais
siderals
que
ens
espien
per
engolir-nos.
Aquest
és
el
temps
de
les
catàstrofes
i
dels
silencis,
de
la
gran
remor
i
de
la
realitat
qüestionada,
dels
paradigmes
que
es
fonen,
del
metall
que
esdevé
plàstic,
de
la
brossa
i
els
diamants,
de
la
misèria
i
la
pobresa,
dels
terratrèmols,
del final,
de
l'inici.

DES-IGUALS

2010-03-30T20:23:00.002+02:00

Nosaltres no som com ells, senzillament, encara que això ens converteixi en marginals, com els rierols salvatges.

AVATAR D'ALBERT CALLS

2010-03-30T17:02:00.002+02:00

En un exercici de superació personal, la Sílvia Tarragó ha trobat el meu avatar a la xarxa, amb uns quants quilos meny, però. Heus-lo aquí!

SEMPRE ENS QUEDARÀ PROA

2010-03-30T16:51:00.005+02:00

L'Adriana Pujol em passa aquesta imatge presa durant la presentació a Proa Premià del llibre Res no és igual a res, de M. Antònia Grau, el 26 de setembre de 2008.

A la imatge: Rafael Vallbona, Albert Calls i Martí Rosselló.

EL GRAN CRIT

2010-03-22T21:03:00.002+01:00

Mil milions d'éssers humans frustrats udolant tots a la vegada un dia de Lluna plena.

CUINA CATALANA DE RISC

2010-03-22T20:58:00.003+01:00

Agafes uns Smint de menta forta
i hi vesses al damunt una mica de mostassa de Dijon,
hi aboques un rajolinet de caramel líquid,
una mica de conyac
i un pols de pebre.

Perquè quedi més transversal i interètnic, ho embolcalles tot amb arròs i alga i així sembla un sushi.

Quan acabis la teva creació li deixes provar a algun amic de confiança.

Si no l'intoxiques o el mates, has obert una nova via culinària.

Ara, només cal trobar un parell de crítics que ho avalin.

Un segon pas seria obrir un local amb el teu nom i esperar a veure si obtens una "estrella".

BENAVENTURATS ELS QUE NO CREUEN

2010-03-22T20:57:00.002+01:00

Benaventurats els que no creuen, perquè a aquests, sí, que els queda l'esperança que algun dia podran creure (en alguna cosa).

WALDEN NEWS

2010-03-22T20:55:00.001+01:00

Si Thoreau tornés avui, s'aniria a viure als magatzems dels grans hipermercats. Res descriu amb tanta precisió la immediatesa, caducitat i misèria col·lectiva d'una societat que és pensa que està per damunt de tot.

ESBARZERS

2010-03-22T20:53:00.003+01:00

La cultura cada cop s'arrana més a les comarques, als pobles, lluny dels nuclis de poder. És marginal, herbes seques però fortes, esbarzers que perduren, la puresa sense la força dels grans mass media.

Allò autèntic agonitza als boscos, lluny de les carreters i les autopistes.

HERIBERT BARRERA APOSTA PER UN REFERÈNDUM A CATALUNYA COM A VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

2010-03-21T13:59:00.003+01:00

"Un referèndum a Catalunya seria la culminació de les consultes populars i el més aviat possible caldria anar a plantejar aquesta pregunta clara al poble català", va assegurar l'expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, en la seva intervenció el passat divendres 19 de març a la Sala Nova, dins el cicle de xerrades convocat per la plataforma Cabrera de Mar pel Dret de Decidir.

Per a Barrera, si les consultes demostren que la independència és important per a un gran número de catalans, "cal plantejar-se el camí cap a la independència, pacífic, amb un referèndum". El veterà polític també va assegurar que podria aconseguir-se "amb la unitat de les forces polítiques en una solidaritat independentista, per damunt de dretes i esquerres, però això no sembla possible amb els grups polítics actuals".

L'expresident del Parlament va reflexionar en la seva intervenció sobre com veu Catalunya en la situació actual i quines poden ser les seves opcions de futur. "La nació Catalana està en perill de desaparèixer i mai s'ha trobat una fórmula d'encaix amb Espanya. L'autonomisme no porta enlloc i per aquesta via Catalunya en tant que nació desapareix, és una mort dolça", va alertar. També va afegir que "a Espanya no hi ha federals des del segle XIX. Això ens porta al fet que no hi hagi altra via que la independència i aquí està la importància de les consultes per progressar en aquest camí".

D'altra banda, per a Barrera, una idea a destacar de les consultes és també que aquestes poden mostrar que hi ha gent que vol insistir en la relació amb Espanya i, en aquest cas, "caldrà fer-ho per veure el que pot passar".

Durant el torn de preguntes dels assistents a l'acte, el polític va explicar que pensava que la sentència de l'Estatut no sortiria abans de les eleccions catalanes de la tardor. "Serà ambigüa i retallaran totes les coses importants que crèiem havíem pogut aconseguir amb l'Estatut nou", va afirmar. També, per a Barrera, "a cada nou cens electoral, la proporció de nascuts a Catalunya disminueix i diposem de poc temps per integrar la població vinguda de fora".

L'expresident del Parlament va concloure la seva intervenció fent una crida a la participació a la consulta del proper 25 d'abril, tant dels que són sobiranistes com dels que no. "Vagin a votar el que creguin. Exerceixin el dret a decidir, principal essència de la democràcia", va afirmar.

PROPERA XERRADA-COL·LOQUI
AMB EL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS

El proper divendres 26 de març, a les vuit del vespre, a la Sala Nova, hi haurà una xerrada-col·loqui a càrrec del Cercle Català de Negocis.

Foto: Pere Rodríguez, Heribert Barrera i Joan Maluquer durant l'acte a la Sala Nova.

www.cabrerademarpeldretdedecidir.cat

PER QUÈ MATARÓ I EL MARESME NO S’ACABEN D’ESTIMAR?

2010-03-21T13:58:00.000+01:00

Mataró no ha acabat de funcionar mai com a capital del Maresme ni tampoc, a la resta de la comarca, li ha interessat massa que ho sigui perquè ni tan sols ho ha reivindicat.

Aquesta història d’amor frustrat potser és deguda a la pròpia estructura socioeconòmica del Maresme i al fet que cada municipi tira per on pot, però els darrers anys em sembla que la consciència comarcal s’ha difuminat força i això si que és preocupant.

El Maresme està en una posició estratègica que tothom lloa, entre Barcelona i Girona, però és obvi que aquesta és una de les claus que ha dificultat també la seva concreció territorial, integrada per massa àmbits diferenciats.

La nostra comarca no ha acabat mai de tenir un mitjà de comunicació compartit –ni públic ni privat- per a la trentena de pobles i quan ho ha fet, aquest ha durat poc temps o no ha funcionat com caldria.

D’altra banda, en alguns moments, especialment a partir dels anys 80, des d’una certa línia de defensa de la cultura comarcal, és quan es va estar més aprop d’aquesta consciència col·lectiva i una part de la classe política en va saber recollir el testimoni i obtenir-ne resultats.

Un bon exemple d’això en seria la creació de la Mostra Literària del Maresme, que amb el pas dels anys ha anat perdent la seva força inicial i disgregant-se, funcionant menys com a dinamitzador cultural d’una creació literària compartida i més aviat com una cosa que cal fer cada any perquè toca, perquè ho diu el guió.

Tampoc crec que Consell Comarcal i els ajuntaments hagin estat massa per la identitat conjunta, potser perquè han hagut d’afrontar greus problemes en infraestructures, uns moments econòmics molt dolents, perquè la situació política en general s’ha deteriorat, no s’està per aquesta tasca i es creu més en les marques turístiques o la dinamització de la gastronomia, coses que estan molt bé però amb les quals no n’hi ha prou.

Al rerefons, el problema continua sent el mateix: mentre a un maresmenc d’Arenys de Mar li sigui igual un acte que es faci a Premià de Dalt o un de Vilassar de Mar no es preocupi pels problemes dels ciutadans de Calella, el Maresme és solament un espai administratiu, tangible en la burocràcia i alguns serveis col·lectius, però res més.

No hem sabut crear consciència de comarca. I això no és únicament responsabilitat de l’estructura política, sinó també de la resta del teixit social. No n’hem sabut, no hi hem cregut, no hem volgut o no ens ha interessat.

Tampoc pot negar-se que en els darrers temps una generació de polítics maresmencs de diversos partits comença a preocupar-se per aquest tema i ha buscat sinergies i enllaços en àmbits socioeconòmics per lligar els de per si dispersos municipis del Maresme amb la seva capital.

El Maresme ha de ser més que un nom i això només s’aconsegueix si hi ha voluntat que sigui així. Una certa voluntat, aquesta, que pot canalitzar la classe política, però que demana la implicació de molts més sectors de la societat.

El Maresme parteix d’uns elements identitaris als quals no s’ha de renunciar, que hem de potenciar entre tots plegats i van molt més enllà del que s’està fent hores d’ara. Com i de quina manera, aquesta seria la clau estratègica.

Mitjans de comunicació amb consciència de Maresme, que respectin i equilibrin el flux informatiu entre la capital i la resta de la comarca, fomentar propostes culturals ambicioses compartides –hi ha entitats que donen un exemple immillorable de com fer aquesta tasca- i sobretot, una línia més clara per part de qui tingui capacitat de fomentar els trets de la història, la cultura i els elements comuns, creant mecanismes que n’afavoreixin resultats col·lectius.

No sé si és el moment d’obrir el debat, però ara, més que mai, en ple segle XXI d’abassegadores noves tecnologies, seria el moment de preguntar-se què és el Maresme i qui som els maresmencs, d’on venim i cap a on anem, què hem de fer per perdurar enmig de l’allau d’un món que tendeix a eliminar el petit per sistema. Preguntar-s’ho i posar en pràctica, si és possible, les idees que en surtin, abans que sigui massa tard.

LA CULTURA MÉS ENLLÀ DE LA CORT

2010-03-21T13:57:00.000+01:00

És una obvietat repetir una vegada més que la creació cultural que es fa fora de Barcelona té un impacte dins el conjunt del país moltes vegades menor del que es mereixeria.

Deixant de banda la presència mediàtica d’alguns creadors que tenen la sort de ser solament els únics en el seu territori, cosa que els dóna quota de difusió garantida, tot el que es fa més enllà de la metròpoli es té en menor consideració que la més petita i frívola de les activitats que es fan a Barcelona.

No es tracta d’un criteri de qualitat, sinó d’arrossegar greuges històrics que es multipliquen en l’àmbit dels Països Catalans de forma directament proporcional a la distància a la qual s’està de la capitalitat.

Així, si fas una activitat a Mataró, a Cabrera de Mar, a Calella, a Xàtiva o a Perpinyà, surts depenent del grau d’originalitat de la proposta, en equilibri directe amb d’altres notícies del dia, a excepció que juguis tenint amb tu algun dels popes culturals que es mouen a la capital (mà de sant!).

No voldria que se’m malinterpretés. No sóc un ressentit ni un frustrat, ni estic demanant únicament que els grans mitjans de comunicació es facin ressò de tot. També sóc ben conscient que el que pot semblar per a un creador local la Capella Sixtina, vist des de la centralitat de Barcelona pot ser un bunyol galàctic.

Intento anar cap a un altre territori, fer una reflexió més profunda, que passa per entendre que més enllà de Barcelona hi ha vida, vida cultural, original i innovadora i que no sempre ha de jugar a les regles de la ubicació barcelonina, on es concentren les directrius del poder mediàtic, cultural i polític. I no parlo únicament de difusió als mitjans, sinó de la planificació estructural de les grans propostes culturals, en un moment que hi ha equipaments prou sòlids per fer-les més enllà de la metròpoli.

D’altra banda, si bé és cert que les noves tecnologies de la comunicació han ajudat a fer les distàncies més properes en tots els sentits, encara vivim un excessiu i palpable menyspreu dins la nostra cultura que tendeix a deixar arraconat el treball d’algú que no estigui en els nuclis de poder dels gestors culturals barcelonins.

Mig en broma, sempre he dit que la gent de Barcelona no ve al Maresme a veure una exposició perquè no hi ha Metro. Per contra, és més fàcil que algú de nosaltres es desplaci a la capital i no cal que sigui precisament per anar a visitar una exposició de Turner.

En un moment o altre del segle XXI caldrà tornar a plantejar-se la resolució d’aquest problema des d’una perspectiva que fomenti la transversalitat. Aquest és un debat que s’ha d’impulsar des dels nuclis de poder, des de la capitalitat, però amb una visió generosa, objectiva, amb ganes de sumar esforços i no de menysprear o aïllar als altres.

Barcelona és la gran capital de Catalunya i un referent al món, però solament el dia que la cultura que s’hi genera estigui dins de la seva centralitat en xarxa real amb la de Tarragona, Lleida, Girona, el Maresme, el Vallès i la resta de territoris de l’àmbit dels Països Catalans, serà un veritable centre promotor, radial, que s’enriquirà i retroalimentarà amb la resta, que contribuirà a incentivar una cultura comuna, compartida, de tots.

Des de les comarques, creadors i agents culturals no tenim pressa. Ens hem hagut d’espavilar molts anys en solitari perquè aquest és un problema de base, de concepte. Quan començarà Barcelona a obrir-se al món de veritat, el que té tot just a tocar, encara que no hi arribi el Metro o no sigui un paratge exòtic?

TRES PREMIANENCS (DE DALT)

2010-02-25T09:18:00.004+01:00

A la imatge -presa ahir durant la presentació de 'La veu del roure'', a la biblioteca de Premià de Dalt-, tres premianencs (de dalt) contemporanis:
Sebastià Pujol (regidor d'ERC), el Capitán Trueno (heroi del còmic indestriable de l'imaginari col·lectiu) i l'Enric Vila (poeta i activista poètic).

PRESENTACIÓ DE 'LA VEU DEL ROURE', A PREMIÀ DE DALT

2010-02-25T09:12:00.006+01:00

Ahir al vespre, Montse Assens i Ferran Planell van presentar el llibre 'La veu del roure', de Sílvia Tarragó, a la biblioteca Jaume Perich de Premià de Dalt, com recull aquesta imatge. Assens i Planell van exposar de forma didàctica i entenedora, davant el públic assistent, les seves raons per llegir el llibre de Tarragó.

RAFAEL VALLBONA PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE 'L'ENCANT DE FER 50 ANYS'

2010-02-20T22:08:00.004+01:00

Durant la calçotada, a Salomó, en Rafael Vallbona ens va presentar i regalar el seu nou llibre, 'L'encant de fer 50 anys', ben aviat a les llibreries. Primícia mundial entre calçot i calçot.

TROBEM LA SEGONA FONT DEL CARGOL A VALLS

2010-02-20T22:05:00.003+01:00

Amb en Rafael Vallbona (a la imatge) hem trobat a Valls la segona Font del Cargol, idènticament igual que la mítica -i carregada de profunda simbologia literària- que hi ha a Premià de Mar.

CALÇOTADA 2010 (FOTOS 3)

2010-02-20T22:00:00.001+01:00

Tercera entrega de fotos de la Calçotada 2010 a Salomó.

CALÇOTADA 2010 (FOTOS 2)

2010-02-20T21:54:00.003+01:00

Més imatges de la gran Calçotada a Salomó.

CALÇOTADA 2010 (FOTOS 1)

2010-02-20T21:42:00.002+01:00

Algunes de les millors imatges de la tradicional Calçotada 2010 a Salomó.

ALCOHOL, CALÇOTS i POEMES

2010-02-15T22:50:00.002+01:00

Un apunt personal sobre Martí Rosselló,
poeta, bibliotecari i Doctor en Ciències de la Vida

De tant en tant la vida et fot una hòstia tant forta que t’atura de cop. Potser per això, aquesta vegada, no he estat capaç d’escriure res –fins ara- sobre en Martí Rosselló, a qui la mort va endur-se només en un instant el passat diumenge 31 de gener. Ho juro, em vaig quedar sec.

Avui, després de fullejar els seus llibres m’he posat a escriure i he decidit que era un bon moment per recordar-lo com jo el vaig poder viure, tota una sort. De fet, s’han dit tantes coses i tan bones d’en Martí, que una més solament serà una gota d’aigua en el magma que la seva mort ha aixecat.

El vaig conèixer fa uns 20 anys, de la mà de Valerià Pujol. I el primer record que en tinc és en una marxa cap a Montserrat. Jo anava amb el grup de Vilassar de Mar i en Martí amb els de Premià de Mar. Vam coincidir a Monistrol, amb els peus rebentats i tot i que havíem parlat algun cop, allí vam intercanviar opinions uns 10 minuts que m’han perdurat sempre. En Martí s’aturava –havia fet un bon paper però l’al·lèrgia l’estava putejant de mala manera-, i jo, més preparat perquè en aquella època venia de la mili de fer muntanyisme, vaig continuar fins dalt en l’últim i dur tram.

Després d’aquest record només sabria situar-ne un altre de precís, a la celebració del 40è aniversari d’en Valerià Pujol, poc abans que aquest morís, en un sopar on també hi havia en Pere Badia i la Mercè Salomó. I a partir d’aquí vénen molts més moments, però petits i fugaços: la presentació del llibre ‘Fer-ne 40’ al Mogambo, publicacions de contes, actes literaris en els quals convidava sempre que podia en Martí, revistes marginals però per a nosaltres importants i el contacte amb la gent de la Font del Cargol: en Rafael Vallbona, en Pep Bras, la Maria Antònia Grau... i d’altres escriptors de generacions més joves: Joana Bel, Jordi Valls, Xavier Gual..., enmig d’una carretera polsosa i plena de lletres.

Tinc un segon bloc d’en Martí a la meva memòria que caldria circumscriure a l’època de la llibreria Proa, a Premià de Mar. Jo, tot i ser fill de Cabrera, vaig estudiar a La Salle i posteriorment vaig treballar uns anys en aquesta ciutat, sempre hi he estat lligat.

Després de la mort d’en Valeri, recordo haver marxat plorant de Premià de Dalt i jurar-me a mi mateix que no hi tornaria, però és ben cert que no es pot jurar res definitiu en aquesta vida.

A través d’en Valerià em vaig fer amic d’en Rafael Vallbona, l’Adriana Pujol i la Carme Bosch. A Premià de Dalt hi vaig tornar centenars de cops, viure-hi un temps, fer-hi amics i al damunt, amb la Sílvia Tarragó, la meva companya, en Vallbona i l’Adriana, vam muntar la llibreria Proa Premià, a Premià de Mar, que va existir prop de 14 anys.

Precisament durant la trajectòria de Proa es van afermar els llaços amb en Martí, un assidu de la nostra botiga i plataforma cultural, amb qui vam compartir poemes a la seva revista “Cartes sense sobre”, actes i presentacions dels seus llibres.

A Premià de Mar també vaig poder viure el salt qualitatiu d’en Martí com a escriptor, que passava d’una obra situada fora dels canals comercials a ser una de les veus literàries amb més projecció del seu moment, que la crítica va situar dalt de tot del panorama literari català d’un cop de timó.

‘Anna K’, ‘Parelles de tres’, ‘Inventari parcial d’excuses per viure’... són títols que s’afegeixen en el record junt a plaquets, relats i algun llibre que vaig contribuir a publicar-li en edicions marginals i clandestines, com ara ‘L’amable abisme del record’ o també ‘La sextina del lampista’, en una edició incunable de 100 exemplars numerats i en la qual també vaig editar obra del poeta santcolomenc Jordi Valls.

Amb el pas dels anys en Martí va passar a ser una part (i alhora patrimoni ) de molta gent, algú a qui et trobaves i sempre reivindicava viure la seva vida sense conflicte, exercint aquesta curiosa i digna militància existencial. De fet, un dels seus eslògans preferits era: “Només demano que em deixin en pau”.

Durant els anys previs de Proa i els que vam tenir la llibreria, recordo també llargues nits d’alcohol i pensaments diversos a can Vallbona i la tradicional calçotada anual a la qual continuem assistint cada any i que també havia comptat amb la presència inestimable del Doctor (com anomenàvem en Martí).

En la recta final de la seva vida ens vam veure el passat 13 de desembre a la consulta sobiranista (col·legi electoral a l’antiga llibreria Proa) i vam poder parlar una estona. També, el dissabte abans de morir, un poeta malagueny que viu a Premià de Mar, em va trucar des d’una cabina i em va dir que en Martí, el bibliotecari, li havia donant el meu telèfon perquè el contactés amb autors del Maresme. I aleshores ve el tall, s’apaga el llum, arriba la foscor.

En Martí se n’ha anat sense molestar, com era ell, discret, precís, poètic, filosòfic, reivindicatiu en essència i presència i conseqüent amb el propi dogma vital, un univers en si mateix. Ens ha dit adéu amb un final que ell no ha buscat, pels imperatius de la vida, obligat pel guió de l’existència, deixant-nos sols i buits, a la seva companya, a les persones del seu cercle més íntim, als incomptables amics. Hi ha un silenci i una fredor en la seva mort que ens fereix en el més profund, que ens dificulta parlar d’esperança, que ens podreix per dins, però també la glòria de l’amistat i la possibilitat impagable d’haver coincidit en les coordenades de l’espai-temps.

Què ens queda, doncs? Els moments compartits i la convicció que potser no és possible guanyar a la mort, però sí triomfar en la vida, en el dia a dia, en cada instant que ens quedi, que poguem esgarrapar.

En Martí Rosselló era un paio irrepetible, no hi ha paraules que eixuguin el dolor que ens causa la seva desaparició.

Det tant en tant prometo llegir-me algun text seu, beure’m una copa en la seva memòria i recordar-lo sempre, sempre, que passegi pels carrers de Premià de Mar, que passi per davant de la biblioteca que durà el seu nom, quan mengi calçots amb els amics o quan obri les pàgines de qualsevol llibre, encara que no siguin els seus. Com deia en Valeri, ara n’estic més segur que mai: “Som tot en tots”. Martí, t’ho juro, mentre em quedi temps li fotré fort, és el meu compromís amb tu.

A CAN FULLÓ, RECORDANT EN PEP MANTÉ

2010-02-15T18:29:00.004+01:00

El passat diumenge 14 de febrer, més d'una vintena de persones vinculades a Pep Manté vam poder recordar-lo a Can Fulló, a Òrrius, mentre contemplàvem l'excel·lent escultura de Perecoll que ens acosta a l'esperit d'en Pep i que va instal·lar-se el dia 12 d'aquest mes.

Extrec del targetó de l'acte inaugural de l'escultura aquest text, que parla per si sol:

"Els peus ben arrelats a la terra, per fruitar.
El cos robust, per afrontar totes les embranzides.
El dors endavant, per captar tots els sons de la vida.
El cap, joiós de contenir tota la humanitat.

Serenament mires per sempre la vall clara,
cel, arbres, libèl·lules, aire i estels t'enronden
en el bell espai que estimares.

I dient-nos rialler:
- No patiu, sóc en vosaltres!!!!"

MÉS CARNESTOLTES A CABRERA

2010-02-15T18:07:00.003+01:00

Pilar Ventura i Josep Durà, Joan Escriu i Pilar Ventura i Pilar Ventura i Sílvia Tarragó, carnestoltejant el passat 13 de febrer a Cabrera de Mar.

EL CARNESTOLTES A CABRERA DE MAR

2010-02-15T18:02:00.007+01:00

El passat 13 de febrer durant el Carnestoltes de Cabrera de Mar, molt lluït i participatiu, amb amics i veïns. De cantó per incidències tècniques: jo mateix i Sílvia Tarragó.

PROU MORTS A L'N-II. EN MEMÒRIA DE JAUME BATLLE

2010-02-15T17:32:00.005+01:00

Acte reivindicatiu el passat diumenge 7 de febrer a les 12h, a Premià de Mar. En memòria de l'exalcalde Jaume Batlle -mort en accident de trànsit- i per la reivindicació d'un passeig marítim.

CARME ROVIRA, DE NOU 'ENTRE LLENÇOLS'

2010-02-15T17:26:00.002+01:00

L'amiga i escriptora Carme Rovira va presentar el passat 21 de gener, a la Casa del llibre de Barcelona, la reedició del seu recull de poemes eròtics 'Entre llençols', que ha publicat Edicions Saragossa.

NARCÍS OLLER I VALLS EN UNA RUTA LITERÀRIA

2010-01-23T19:00:00.003+01:00

'Narcís Oller: Una ruta literària per Valls', obra de vuit professores publicada per Cossetània Edicions, guardonada amb el Premi Baldiri Reixac 2006-07, és una aportació bibliogràfica que convida a resseguir el territori, interrelacionar-lo amb l'obra de l'escriptor i ajudar a sortir al lector -jove o gran- a anar més enllà de les pàgines literàries.

Entre els objectius d'aquest itinerari per la ciutat de Valls hi ha incentivar la lectura, viure la literatura i transmetre-la de manera més viva als alumnes, resseguir un context històric i vital, conèixer la localitat a través de l'obra d'un dels grans autors de la Literatura Catalana i afavorir-ne la seva divulgació entre les noves generacions amb el treball interdisciplinari.

Un itinerari ben viu i vigent que convida a fer-lo, propostes didàctiques i fragments de textos, donen forma a aquest volum de bon llegir i practicar, al qual cal afegir importants annexos bibliogràfics i amb informació a la xarxa que permeten anar molt més enllà d'una simple visió.

Potser hi ha tota una generació que recordem haver llegit Oller, amb títols, entre d'altres, com "La bogeria", "L'escanyapobres" o "Pilar Prim", per imposició a Secundària. Però molts d'aquests mateixos també tenim a la memòria la solidesa d'aquests històries i l'interès captivador que no trobàvem en d'altres llibres que també havíem de llegir per força. Oller ha quedat -per a mi i a moltíssims- i aixó, habilitat narrativa al marge i bon ofici, és una prova més que el seu discurs literari té dimensió universal i resisteix el pas del temps.

D'altra banda, un valor dels genis és fer gran el petit. En aquesta premissa es troba la interrelació de Valls amb Narcís Oller que ara, a través d'una ruta literària recollida en aquest llibre, podem recuperar quan ens vingui de gust, llegint-la o solament fent-la a peu.

"EL VIAJE DE UN NIHILISTA", de JULIO BAQUERO CRUZ

2010-01-18T20:51:00.004+01:00

"El viaje de un nihilista" (publicado por Menoscuarto) es un libro que nos acerca al diario y al ensayo en sus diversos tiempos narrativos. Desde el vacío espiritual hasta el viaje por los paisajes y figuras del protagonista (las numerosas personas que se encuentra en su periplo), el autor nos lleva al centro y al este de Europa y desplaza su centro vital junto con el lector.

El autor del libro tiene habilidad narrativa y ganas de contar historias, pero precipita el final y deja que un cierto nihilismo que embarga al protagonista, capture en exceso, en algunos momentos, la lectura. Aún así, al final, buenos momentos y otros menos sólidos, conducen al lector hacia la última línea, una meta que puede parecer excesivamente sencilla pero que no lo es.

Estamos ante un libro de no-acción cargado de profundiad y emociones a flor de piel. Si un punto de debilidad es la falta de electricidad narrativa motivada por la fusión de géneros literarios, sus puntales más fuertes están en las ganas de contar, de transmitir un viaje que supone una transformación y hacerlo de manera amena y eficaz.

LA POESIA DE BORIS VIAN

2010-01-16T19:19:00.000+01:00

‘No me gustaría palmarla. Poemas ilustrados de Boris Vian’.
Editorial Demipage (www.demipage.com).

Més d’una vintena de poemes del mític autor francès Boris Vian integren aquest llibre amb reflexions colpidores i poètiques i el rerefons de la mort, contundent al darrer poema: “Me moriré de un cáncer de esqueleto”.

L’il·lustrador de Montréal Martin Matje, va idear el projecte de les imatges d’aquest llibre, però no el va poder concloure ja que s’estava morint. Per això s’hi recullen alguns dels seus esbossos, als quals cal afegir el treball de molts altres artistes que plasmen en grafismes la poètica de Vian.

Pel que fa a les traduccions al castellà, hi ha noms reconeguts com Luis Alberto de Cuenca, Luis Antonio de Villena, Eduardo Moga o Santiago Auserón, entre d’altres.

Al darrera d’aquest acolorit llibre, però, hi ha moltes històries: la del propi Vian, la dels editors (en farncès i en castellà) i la del poder de la paraula davant la destrucció que comporta anar consumint la vida.

En uns temps en què comença a imposar-se el llibre electrònic, obres com aquesta demostren que rere el paper i l’edició hi ha artistes. N’hi haurà rere els e-editors?

“Si yo fuera poeta
Sería un borracho
Tendría una nariz roja
Un gran recipiente
Donde apilaría
Más de cien sonetos
Donde apilaría
Mis sobras completas”.

ARTICLE DE L'N-II

2010-01-11T14:48:00.002+01:00

(Publico íntegre l'article de l'N-II que ha sortit a diari Avui perquè l'han editat amb alguna errada important i incomplet).

Més aprop d’una solució per a l’N-II

El traspàs a la Generalitat de la N-II al seu pas pel Maresme, obre les portes a una solució per a aquesta perillosa via.

El primer secretari del PSC del Maresme, Santi Fontbona, creu que “al deixar de ser una Nacional deixarà de ser una carretera com l’hem conegut fins ara. Passarà fora del Maresme i convertirem l’actual carretera en un vial pacificat que uneixi per la costa als pobles i sigui un veritable passeig marítim”. També aposten per reconvertir la N-II. “Ja tenim els diners per a fer un nou vial de connexió entre pobles, la Ronda del Maresme; cal aconseguir la reducció de peatges, el carril VAO entre Montgat i Barcelona; la millora del transport públic per carretera i de Rodalies”, afirma Fontbona.

L’alcalde de Premià de Dalt i representant de CiU a la Comissió de Mobilitat del Maresme, Joan Baliarda, explica que estan d’acord amb augmentar la capacitat del corredor entre Barcelona i Girona, anul·lar la N-II i pacificar-la i veuen bé les calcades laterals, fent un esforç pel transport públic i carrils específics d’autocupació. Insisteix en “el transport ferroviari i polítiques de peatge adequades”. Vol diferenciar, però, el seu posicionament com a alcalde i planteja que al seu Ajuntament s’haurà de decidir sobre la via alternativa i si cal, demanar una proposta “menys agressiva”.

Des d’Esquerra veuen molt positiu “que s’hagi descartat el projecte per construir calçades laterals a l’autopista en substitució de la N-II”.

Per als republicans és imprescindible afrontar la mobilitat del Maresme en el seu conjunt i és així com hi ha molts més reptes prioritaris per la comarca. Reiteren la necessitat de donar prioritat al transport públic i la gratuïtat de la C-32, “si més no per a la mobilitat obligada”.

Josep Manuel López, del PP, explica que el seu grup polític està d’acord amb pacificar la N-II i amb el trasllat, “però moltes vegades tenir les competències no vol dir ser competent”, assegura. Els populars no veuen clara la dotació econòmica per fer la via alternativa i aposten per “una actuació global en el transport privat i públic”. Estan preocupats per com es concretarà el peatge

Per a ICV, aquest és el primer pas per la desaparició de la N-II com una via que separa i talla molts dels nuclis urbans i els diners que es rebin haurien d'utilitzar-se per descarregar aquesta via del seu trànsit actual i permetre la seva conversió en un passeig urbà i una via de connexió local. Reiteren el posicionement contrari a la construcció d'una autovia paral·lela a l'autopista, ja que són favorables a la implantació de carrils bus-VAO, i també al rescat progressiu dels peatges i al seu ús intel·ligent,

D’altra banda, un gran problema de la mobilitat al Maresme és la saturació. La Generalitat ha entregat al Consell Comarcal del Maresme (CCM) un estudi. El president del CCM, el socialista Josep Jo, explica que una de les dades que s’extreu és que si no es fa res, en uns sis anys s’arribaria al col·lapse.

Obres a l’entorn de la ronda de Mataró i a la variant d’Arenys de Mar

El conveni de col·laboració per al traspàs de l´N-II al seu pas pel Maresme i la construcció d´una vialitat alternativa per a la millora de la mobilitat en aquesta comarca, estableix que l´Estat cedirà a la Generalitat un tram de 50 quilòmetres de la carretera, entre Montgat i Tordera, i aportarà 400 milions d´euros per al desenvolupament d´aquesta via, dels quals farà una primera aportació de 97,4 milions.

Aquesta primera aportació la Generalitat preveu destinar-la, d’una banda, a les obres del primer tram d’aquesta nova via a l’entorn de la ronda de Mataró (C-32) i de l’altra, als treballs de la variant d’Arenys de Mar (B-511). Paral·lelament, el Govern treballa en la redacció de l’estudi informatiu de la ronda del Baix Maresme, en el tram entre Montgat i Mataró. En el marc dels acords de la Comissió bilateral Estat-Generalitat també s’ha previst que s’establiran la resta d’aportacions per part de l’Estat, que s’incorporaran al conveni mitjançant les addendes corresponents.

El regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas (PSC), explica que “el projecte de la via alternativa a la variant de Mataró ha de servir per millorar els accessos a la carretera des des qualsevol part de la ciutat”. Aquest projecte, que ara s’emmarca en el nou escenari de l’N-II en mans de la Generalitat, va presentar-se però fa temps i permetrà un millor accés a la carretera a través de punts de la ciutat com l’Hospital i Mataró Park, Rocafonda, Cerdanyola o el Camí de la Serra. Serà imminent, està pendent de licitació i ha comptat amb algunes al·legacions de l’Ajuntament.

D’altra banda, pel que fa als treballs de la variant d´Arenys de Mar (B-511), l'Ajuntament arenyenc ha estat informat que dins el primer trimestre de 2010 es procedirà a la licitació per tal que les obres puguin començar dins el mateix 2010 i puguin acabar-se abans de l'estiu de 2011. Està previst que aquest mateix gener l'Ajuntament pugui disposar d'una còpia del projecte.

Els NO N-II anuncien mobilitzacions
contra la destrucció del territori

La Coordinadora de Plataformes No N-II del Maresme ha explicat que no acceptarà de cap manera la construcció d’una nova via en substitució de l’actual. “La nostra comarca no admet més trinxaments de territori. A més seria traslladar el problema del front litoral als veïns de dalt”, asseguren.

L’entitat aposta per l’autopista C-32 com a “variant natural i de sentit comú a l’actual N-II”. Segons els No N-II, el rescat d'aquesta autopista està valorat en uns 300 milions d'euros i és assumible. “Si es converteix en autovia gratuïta, no caldrà que els carrils siguin tant amples i se'n poden construir de nous en els vorals d'afectació que té l'autopista (50 metres per banda). Caldria a més fer els accessos necessaris per tal que l'actual autopista esdevingués l'autovia N-II (encara que no està escrit enlloc que l'N-II hagi de passar pel Maresme)”, afirmen.

Pel que fa al peatge, asseguren que no ha entès mai que es vulgui mantenir i “ens fan sospitar que es protegeixen interessos econòmics”.

Un portaveu de la Coordinadora, Antoni Esteban, comenta que faran mobilitzacions. “Podrien ser amb marxes lentes de vehicles per la carretera quan s’acostin les eleccions, però està per definir”, assegura. També s’han plantejat establir relacions amb d’altres plataformes del Maresme, com les de les consultes sobiranistes, “per fer accions conjuntes en defensa del territori”.

El traspàs de l’N-II, formalitzat

La Generalitat i el Ministeri de Foment van signar el passat 29 de desembre el conveni de col·laboració del traspàs a la Generalitat de la titularitat del tram de 50 quilòmetres de la N-II entre Montgat i Tordera. Inclou la creació d'una nova via que suposarà una inversió de 400 milions d'euros dels quals 97'4 ja s'invertiran aquest any. El Govern entra així a fons en la problemàtica de la carretera que registra major sinistralitat de l’Estat, fent-se càrrec directament de la situació i iniciant un projecte de diferents alternatives en relació als problemes de trànsit.

PRESENTACIÓ DE 'LA VEU DEL ROURE' A LA BIBLIOTECA ILTURO, DE CABRERA DE MAR

2009-12-31T10:19:00.002+01:00

LA HISTÒRIA DEL FRONT D'ALLIBERAMENT CATALÀ SEGONS BLAI MANTÉ

2009-12-28T12:20:00.003+01:00

Article i foto de Cugat Comas
publicat a
TotMataro.cat

Blai Manté recull en un llibre la història del Front d’Alliberament Català

El Front va ser un antecessor de Terra Lliure que va durar 11 anys

La Taverna Atzucac va acollir el passat dimecres 23 la presentació del llibre ‘Front d’Alliberament Català’, un encàrrec dut a terme pel periodista i escriptor mataroní Blai Manté. A l’acte de presentació hi varen parlar a més de l’autor, l’activista independentista Joan Jubany, el periodista Albert Calls i Carles Garcia, membre d’aquest grup armat, antecessor de Terra Lliure, que durant onze anys van fer ús de la lluita armada contra la dictadura franquista. La reivindicació d’aquesta opció armada “intencionadament silenciada durant molt temps pels que ara remenen les cireres i llavors no es movien”, en paraules de l’exmembre del FAC. Mai abans s'havia recollir la història del FAC en cap treball periodístic.

Per Manté escriure el llibre li ha servit per “sentir i conèixer més el meu país i reafirmar-me en la convicció que el passat condiciona el present i que exemples com el FAC van servir per mantenir la flama encesa”. Calls va destacar que es tracta “d’un llibre narratiu de fets reals però en Blai li dóna un toc novelesc que el fa molt amè”. El llibre és un recull exhaustiu de tota l’activitat del FAC durant els seus onze anys en què hi va haver “acció, poc plantejament polític, presó, una fugida i l’exili, que per mi és el pitjor de tot”, va dir Garcia. Jubany va recordar que la seva opció era la de la "propaganda armada" i que mai van buscar víctimes mortals en els seus atemptats.

El moment actual i la memòria de la lluita
La presentació va ser, a l’hora de la veritat, un col·loqui a diferents bandes sobre la vigència d’apostes com la del FAC i la reivindicació de la lluita armada contra el franquisme. El mateix Carles Garcia va afirmar que “no sóc pacifista, però entenc que ara mateix una acció armada faria molt mal a Catalunya”. Garcia va recordar que ell havia estar a Perpinyà en la famosa reunió entre Carod Rovira i ETA i va assegurar que “mai entendré perquè ERC no va reconèixer la grandesa del gest”. Per tots els contertulis, el moment actual és crucial amb l’onada de consultes per la independència. Des de la taula es va animar, a més, a l’organització d’una consulta a Mataró el proper 25 d’abril.

CASSOLADA CONTRA EL TRASLLAT DE CAN FÀBREGAS

2009-11-14T18:52:00.003+01:00

La plataforma Salvem can Fàbregas va reunir ahir al matí prop d’una cinquantena de persones per protestar pel desmuntatge i trasllat de l’antiga fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, que s’està fent de forma visible aquests dies i en el solar de la qual hi haurà d’anar el futur El Corte Inglés.

Sota el lema “Ni un cèntim per un trasllat inútil” i mentre els operaris continuaven fent amb normalitat les obres de desmuntatge de la fàbrica de Can Fàbregas i Caralt, els assistents a la concentració reivindicativa, que va fer-se al carrer, van manifestar el seu desacord amb el trasllat fent soroll amb cassoles i desplegant una pancarta en un acte que va començar a les 11 del matí i va durar una hora.

Una de les portaveus de la plataforma, Núria Manté, va criticar que es gastessin “tants diners pel trasllat per una cosa que no es tornarà a col·locar”, qüestionant així el que s’ha dit oficialment, que la fàbrica es tornarà a muntar al costat del seu emplaçament originari. També va assegurar, en referència als contenciosos administratius que hi ha pendents, que la justícia aquí no actua de seguida, a diferència de Madrid.

Manté va afegir que les presumptes irregularitats al voltant del trasllat de la fàbrica estaven actualment sent investigades per la fiscalia de Barcelona. “Sabem que ho tenen enllestit i ho passaran a la fiscal en cap”, va assegurar. Pero també va afegir que depenent del que passi, la plataforma es planteja “portar -ho a l’Audiència Nacional”.

Segons un altre dels membres de la plataforma, Joan Jubany, “quan se sàpiga el que ha passat, el tema de Santa Coloma quedarà curt”. Jubany va explicar que, tant la CUP, a la qual pertany, com la plataforma, han obert diversos contenciosos administratius.

Per a Jubany, hi ha irregularitats en la normativa local, relació de parentiu entre el regidor d’urbanisme i una de les empreses que es va vendre la nau catalogada de Can Fàbregas, la venda del solar per sota de preu del mercat o que hi havia informes desfavorables de la Generalitat que el govern hauria d’haver dit.

Des del govern municipal (PSC, ICV, ERC) però, s’han negat sempre les acusacions que se’ls ha fet i han afirmat que el que es vol és evitar l’arribada d’El Corte Inglés a la ciutat.

D’altra banda, Jubany també va apuntar que “trobem una temeritat el desmuntatge de la nau amb contenciosos pendents de resolució”.

En la pàgina web vinculada a la plataforma, salvemcanfabregas.org, s’assegura que “fins ara, han fallat tots els mecanismes de control (municipals i a la Generalitat) davant el cúmul d’irregularitats i il·legalitats que acumula aquest afer. Si la justícia és justa… el cas Can Fàbregas superarà amb escreix el cas Pretòria. Els responsables ja s’ho trobaran”.

També, en la mateixa pàgina i amb el títol “Can Fàbregas, l’Ajuntament de Mataró i les constructores del cas Pretòria”, es fan ressò de les notícies aparegudes a la premsa sobre aquest afer.

PER A JOAN BORDA QUE NO ES VOL POSAR CORREU ELECTRÒNIC

2009-11-11T15:08:00.002+01:00

L'amic Joan Borda, de Bellcaire d'Urgell, fa anys que m'escriu cartes amb poemes, reflexions i pensaments que demostren que mai ha abandonat l'activitat literària, sinó que l'ha comprimida i continua microactuant.

A la darrera i més recent, en Joan em parla de la revolució, un dels nostres temes, que tots dos situem en l'activitat artística i cultural.

En el sobre de textos i pensaments, enguany ha inclòs un "Nou qüestionari Proust" i particularment valoro els missatges que em transmet escrits en les bases d'unes capses de "quesitos".

Els dos darrers:

"Ara, per fi, ja sabem que no és més ric qui té més diners sinó qui té més temps". Cita de Ramon Camats, professor de Filosofia i articulista.

"No hay libertad más honda que la de llegar a ser uno mismo", Cita de Fernando Sánchez Dragó, escriptor.

La nostra -Borda/Calls- és una amistat llarga i estranya, creada amb els anys i l'amor per la cultura, la creença que un sol poema ja és revolucionari, fins i tot un sol vers.

Jo li demano a en Joan que es posi correu electrònic i ell, obstinat, no ho fa. És la seva darrera revolta? A mi, em costa omplir un paper i posar-lo dins un sobre i enviar-lo a través de correus. Per això he fet aquesta entrada en el meu blog, que sé que ell llegirà.

Joan, posa't correu electrònic, "porfa".

EL QUE ENS VA FER L'ESPANYA DE FRANCO

2009-09-26T13:49:00.002+02:00

Reprodueixo aquest text de l'escriptor Joan Pinyol. prou aclaridor del tracte que des d'Espanya s'ha donat sempre als catalans. Després els estranya que no ens hi sentim a gust:

La demanda política per poder recuperar el cos del meu avi del Valle de los Caídos, dimarts 30, al Congreso de los Diputados

jpinyol | divendres, 25 de setembre de 2009 | 18:40h

L'única formació política catalana que va reaccionar després del reportatge aparegut a la revista Sàpiens de juliol de 2008 en relació a la trista història del meu avi Joan (a la imatge), va ser Iniciativa per Catalunya-Verds -ICV-.

En saber que el pare de la meva mare havia estat una de les víctimes de la guerra civil que, en acabar la guerra, primer van ser enterrades en fosses comunes i més de dues dècades després, van ser traslladades, amb nocturnitat i traïdoria, cap al mausoleu franquista del Valle de los Caídos sense que els seus familiars ho sabéssim mai, el seu diputat Joan Herrera va presentar una Proposició de Llei que es podrà debatre quinze mesos després.

Molts ja coneixeu la història a través d'aquest mateix bloc. El meu avi Joan Colom va ser mobilitzat per l'Exèrcit Repúblicà als quaranta-anys. Era pare de tres criatures i faltaven cinc mesos per acabar la guerra. Per tant, en uns moments en què tothom ja veia a venir que el conflicte no acabaria gens bé per als interessos del govern legítim de la República (les Brigades Internacionals ja havien marxat i tot) i en un moment en què les tropes nacionals es feien fortes en una banda dels rius Ebre i Segre per allargar el conflicte al seu favor.

Era l'octubre de 1938 i després de diversos trasllats cap a diferents camps d'aviació -com el de la Garriga- on només feia tasques de vigilància i des d'on no entrà mai en combat, el febrer de 1939 -quan la capital catalana ja havia vist desfilar les tropes de Franco per la Diagonal- el meu avi va caure presoner a sant Julià de Vilatorta i fou traslladat al "Campo de Prisioneros y Presentados" de Lleida, vaja, a l'actual Seu Vella. Una vegada allí, enmig de milers de presoners obligats a malviure en unes condicions higièniques pèssimes, va ser víctima d'una epidèmia que li va provocar la mort a començaments de març de 1939. I abans que la meva àvia pogués reclamar el seu cos per enterrar-lo al cementiri de Capellades, el van inhumar a la fossa comuna del cementiri local de manera que els seus parents més directes vam creure que estava enterrat allí.

Fins que a l'abril de l'any passat, a través de la revista Sàpiens i gràcies a les investigacions de la historiadora Queralt Solé, vam poder constatar amb ràbia i impotència que el meu avi apareixia en la llista dels traslladats pel règim franquista al Valle de los Caídos just a la dècada en què s'aixecà aquella monumental vergonya damunt de la serra de Cuelgamuros, és a dir als anys 60. I a partir d'aquí vaig moure diversos fils per saber, en primer lloc, com havia anat tot plegat i, en segon lloc, per donar forma a una demanda de trasllat efectiu del cos del meu avi des del cementiri del Valle de los Caídos cap al cementiri de Capellades, poble del qual no hauria d'haver sortit mai. Maleïdes i estúpides guerres, i maleïts i estúpids dirigents que les comencen!

Des d'aquells moments vaig acceptar diverses entrevistes de mitjans com "El Pais", "Il Corriere della Sera", "Antena 3" (que va venir fins i tot a gravar-me durant vora dues hores per a un documental des del cementiri de Capellades difós setmanes després en hores intempestives però que podeu recuperar si cliqueu aquí), el web del canal 3/24 i múltiples setmanaris comarcals i diaris i ràdios locals. Vaig buidar arxius fins al punt de trobar la fitxa individual que es va elaborar al Valle respecte a la ubicació exacta on van deixar el cos del meu avi l'any 1965 (amb indicació de la cripta, número de columbari...) i també la seva acta oficial de defunció, vaig participar en un acte al Museu d'Història de Catalunya i també vaig presentar a la Biblioteca Central d'Igualada el llibre de la Queralt que m'havia permès descobrir una de les notícies més tristes de la meva vida. A més, he tramitat diverses demandes d'exhumació del cos del meu avi al jutge Baltasar Garzón (en l'època en què ens va fer creure que estava legitimat per lluitar a favor de la nostra causa) i al Jutjat de El Escorial. I d'aquí un mes la revista Quadern de Sabadell em publicarà un reportatge sobre tot plegat.

Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres.

D'altra banda, i tal com en el seu dia van donar a conèixer els mitjans més sensibles al tema, el grup d'ICV al Congrés de los Diputados, va presentar el juny de l'any 2008 una proposició no de llei en què es fa ressò del cas del meu avi Joan Colom Solé, amb noms i cognoms, en què denuncia l'existència de la fossa del Valle de los Caídos que conté milers de cossos de republicans morts entre 1936 i 1939, en què es demana que s'elabori un cens de tots aquests republicans i en què s'insta al govern central espanyol a posar-se en contacte amb els familiars d'aquestes víctimes i a facilitar el seu trasllat si els familiars així ho desitgen. El meu sí ja el tenen!

Doncs bé, després de tant temps, aquest dimarts 30 de setembre de 2009 es debatrà i es votarà a la Comissió Constitucional aquesta proposició no de llei redactada pel diputat Joan Herrera i presentada el 30 de juny de 2008 sota aquests termes : 1. Proposición no de ley sobre la devolución a sus familiares de los restos mortales de los republicanos que se encuentran enterrados en la fosa común de Cuelgamuros, en el Valle de los Caídos, i 2. Proposición no de ley sobre medidas en relación con los enterramientos llevados a cabo en el Valle de los Caídos.

Les dues proposicions no de llei es debatran al Congreso de los Diputados de Madrid, dimarts 30 de setembre a les 16.30 h. Caldrà estar molt atents als posicionaments de les diferents formacions polítiques respecte d'un tema que, tants anys després, continua coent en l'ànima de moltes persones. Segur que tindrem ocasió de retratar-les a totes!

Encara que sembli demanar l'impossible, que el nom del meu avi -en representació de tants altres- abandoni per sempre l'anonimat, s'escapi de l'oblit i ressoni a les parets del Congreso de los Diputados, ja em suposa una alegria en majúscules. De debò que sí. Gràcies a tots els que m'heu anat animant a no defallir!

AIXÍ ES MULLA L'ESQUERRA DE VERITAT

2009-09-24T13:13:00.002+02:00

Sense paraules. La defensa dels drets dels animals és un dels eixos que des de l'esquerra no s'haurien de deixar mai de banda.
Reprodueixo una proposta de la CUP de Mataró prou aclaridora:

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ QUE PRESENTA LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)
PERQUÈ L’AJUNTAMENT NO AUTORIZI A MATARÓ L’EXHIBICIÓ D’ESPECTACLES AMB ANIMALS EXÒTICS

De l’1 al 12 d’octubre d’enguany és previst que s’instal·larà a la ciutat un circ amb presència d’animals exòtics.

Els Elefants, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, ximpanzés, cocodrils, pitons, dromedaris, óssos, etcètera són una llarga llista d’animals sotmesos i convertits en titelles per a l’entreteniment humà.

Fer equilibris sobre pilotes, anar en bicicleta, conduir motocicletes, traspassar anelles de foc, ballar, saltar, fumar, aguantar-se sobre dues potes, aixecar-se... són part dels números antinaturals que els animals en els circs han d’interpretar després d’un llarg procés d’ensinistrament i de domini fins que no s’aconsegueix anul·lar la seva voluntat.

Constants desplaçaments d’un país a un altre, canvis bruscos de temperatura i clima són altres dels factors que afecten de forma molt negativa als animals.

Les condicions de transport en camions/gàbies, de pocs i insuficients metres quadrats, impossibiliten el mínim de confort sent, a més, l’habitacle permanent i obligatori per algunes espècies com a grans felins i óssos.

S'han donat nombrosos casos d'accidents, en els circs, com a conseqüència del maltractament i les nefastes condicions de vida en què viuen els animals. Estressats pel tipus de vida que porten , totalment oposat al del seu hàbitat natural, perden en ocasions el control a causa de la presència del públic, el volum de música durant les actuacions, el centelleig dels focus i la reclusió forçosa.

El circ és un espectacle que disposa d’innombrables recursos humans propis sense necessitat de sotmetre al ridícul, maltractament o humiliació als animals. Així ho han entès nombrosos circs que amb el seu art i màgia entorn als pallassos, acròbates, malabaristes han aconseguit els majors èxits i la gran acceptació del públic.

El circ més prestigiós del Món és el Cirque du Soleil, canadenc, que no utilitza animals en les seves exhibicions. El Circ Circ, català, Premi Nacional de Circ atorgat per la Generalitat de Catalunya, tampoc no usa animals en les seves exhibicions.

Nombrosos països i ciutats de tot el món han prohibit o restringit la presència d’animals en els circs.

La instal·lació de circs que exhibeixin animals exòtics en els seus espectacles està prohibida en la ciutat de Barcelona. La implantació d'aquesta prohibició va suposar un augment del 25 % en la taquilla d'aquests espectacles, ja que el "buit" que van deixar les actuacions on s’utilitzaven animals va haver de ser substituït per una oferta molt més positiva i molt rendible, tant per al circ com per als seus treballadors.

És per tot això que la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) presenta la proposta següent:

L’Ajuntament de Mataró no concedirà permís d’actuació a cap circ que utilitzi animals exòtics en els seus espectacles.

Xavier Safont-Tria i Ramon
Regidor portaveu del grup municipal de la CUP

Mataró 23 de setembre de 2009

UNES PARAULES PER A EN BUXEDA

2009-08-31T20:21:00.001+02:00

Vaig conèixer en Buxeda entre mars de llibres vells, reconduïts i preparats per ser salvats i llançats, de nou, a les mans dels lectors.

Al ventre del gran vaixell que és el Llibre Viu, el capità Rogés comanda diàriament una tasca que moltes persones no entenen, però que el pas del temps ve demostrant que és molt necessària.

Junt a en Rogés i d'altres companys hi havia en Buxeda, preocupat pels llibres, sagaç, de comentaris puntillosos i un humor amable, agraït.

Hi ha moltes maneres d'estimar la cultura i els llibres, tantes com persones. La d'en Buxeda era senzilla, eficaç i honestament directa.

En els darrers temps, alguna vegada que vam coincidir al Llibre Viu, ja no amagava a la mirada que pintaven bastos, però ell seguia treballant amb coherència, mariner d'aquesta gran nau de llibres d'un vaixell tan meravellós com simpàticament anàrquic que cada dia recull de la platja les obres que no es volen i les posa a les mans d'aquells que en tenen necessitat.

En aquest viatge de paper antic, de tinta vella, d'històries que l'escriptura impresa manté vives, vaig conèixer en Francesc Buxeda i així, sempre el recordaré. Perquè el record, com els llibres, ens fa una mica més eterns i ens salva de l'oblit. Mentre pugui, per a mi, en Buxeda serà memòria i un dels esforçats navegants de la gran nau de volums del Llibre Viu.

- Francesc Buxeda va morir el passat 17 d'agost

EN RECORD DE PEP MANTÉ

2009-08-24T22:25:00.007+02:00

Per aquestes coses que té l'estiu m'he assabentat avui de la mort de l'amic Pep Manté, advocat laboralista i un referent per a moltes persones de la meva generació.

Sempre he dit, qui em coneix ho sap, que amb en pep Manté aniria a l'Infern, si aquest espai existís en un altre lloc físic que no fos el que alguns individus creen en aquesta vida.

En Pep, en persona i a través del Col·lectiu Ronda, va defensar a la meva família i a mi tres vegades -com a mínim- i sort en vam tenir els tres cops.

Ha estat un home de conviccions fermes i de proximitat que sempre s'aturava al carrer i et dedicava els minuts que calguessin. En el camp professional, li portaves un problema i t'escoltava amb tots els sentits. De fet, només parlar amb ell, ja tenies la certesa que per molt dolents que fossin els adversaris -i mira que n'hi ha de malparits en el camp legal-, amb en Pep, ja havies començat a sortir-te'n.

Advocat de fermes conviccions però també ciutadà, mataroní, polític, una persona preocupada pel lloc on vivia però també pels altres, per la resta de persones d'aquest món global. Membre d'un gremi que moltes vegades trepitja territoris dubtosos, crec que ens va ensenyar a tots que el compromís sempre ha d'anar en paral·lel de la professionalitat i que l'acció de l'home -política, social- per transformar el seu entorn, ha de ser constant, ha de durar mentre respires.

En Pep escoltava el teu problema i connectava empàticament amb tu. Potser per això és aquell model d'advocat que si no existís caldria inventar, el defensor de causes -encara que algunes siguin perdudes d'entrada- que dignifica un ofici.

Mentre escric aquestes ratlles se m'escola alguna llàgrima sobre el teclat. La vida té aquestes putades. Ara que en Pep se n'ha anat ens quedem una mica més sols en aquest infern de l'existència que creem nosaltres mateixos diàriament. Però aquest mateix món d'injustícies, despropòsits i males accions, genera persones com ell, que et salven la pell.

A mi me la va salvar i a més em va donar la seva amistat. Gràcies a persones com ell aquest món, que moltes vegades ens pot semblar de merda i de misèria, és una mica millor. Jo me n'alegro d'haver coincidit amb en Pep en l'espai i en el temps, encara que fossin alguns instants -i alguns difícils per a mi-, en la meravella i l'horror d'aquesta eternitat fugaç que és la vida. Fins sempre, amic.

Albert Calls
Periodista i escriptor

DEL CARRIL-BICI A L'ORIGEN DELS PROBLEMES

2009-08-09T13:09:00.005+02:00

El recent conflicte del carril-bici del Pla de l'Avellà deixa als marges una profunda reflexió: el municipi està vivint un gran canvi sociològic en els darrers anys, lent però imparable: la nova Cabrera d'unes noves persones, el pas del temps i l'evolució, ens agradi o no aquesta evidència.

Quan la pagesia i els terratinents, amb una certa hipocresia per part d'alguns, es venien les terres per fer-hi cases (l'ànima a canvi de les 30 monedes de plata, que n'eren molt més, per cert), havien d'acceptar que hi hauria nous ocupants i que aquests tindrien el seu punt de vista sobre les coses i que acabarien formant part dels quadres dirigents del municipi, amb els seus punts de vista propis.

Traduït a la practicitat: la Cabrera del present i del futur demana noves estratègies d'interlocució entre Ajuntament i nuclis veïnals, especialment els que tenen personalitat pròpia. Per tant, s'haurien de crear aquests mecanismes, provar-los amb un dels barris i aplicar-los a la resta: els que ho demanessin i als màxims possibles, perquè fer-ho és una opció de progrés i de futur: ralentitza la gestió, poser sí, però la fa més plural i amb millors resultats.

D'altres localitats han solucionat les noves vertebracions urbanístiques creant àmbits de participació ciutadana. Cada vegada més, a Cabrera, serà necessari posar en marxa aquests mecanismes i obrint-los als diversos nuclis de la població: Pla de l'Avellà, veïnat de mar, Agell... Les vies de diàleg han de tenir canals institucionals i han d'estar obertes no a una associació de veïns sinó a un perfil més ampli de representació dels veïnats. D'altra banda, el diàleg ha de contemplar els interessos particulars que defensen els ciutadans, però des d'una perspectiva col·lectiva i en benefici de tots plegats.

Amb el temps aquest serà l'única forma de tirar cap endavant: diàleg amb representants plurals de tots els nuclis veïnals, buscant les màximes complicitats i entenent que aquests són moments de sumar i no de dividir. També, buscar noves formes de compactar el municipi i de projectar-lo cap enfora. Així, quan anem junts per salvar la platja o quan s'aconsegueix l'estació amb l'esforç d'institució i veïns, s'ha avançat un nou pas cap endavant. No hi ha cap altra manera, per difícl que sigui aquesta. És així.

D'altra banda, ja se sap que no és fàcil posar d'acord les persones, però s'han de buscar totes les vies de transversalitat i diàleg possibles per minimitzar els impactes, donant veu i presència als veïns, integrant-los en el projecte de construcció de poble, però tampoc sense caure en una tirania per part d'alguns d'aquests. El màxim de diàleg i acords sí, imposicions, vinguin d'on vinguin, no, de cap manera. Aquesta ha de ser la consigna i tampoc no és fàcil posar-la en solfa.

Crec en la Cabrera del futur, participativa, integradora i integrada, sense oportunismes polítics de cap mena: ni dels que governen ni dels que estan a l'oposició.

Amb aquest text no estic fent cap crítica a ningú. No estic ni a favor ni en contra del carril-bici (respecto els dos posicionaments) i no vull tampoc que ningú instrumentalitzi aquesta opinió purament personal, però llanço la idea que nous temps demanen noves formes de relació entre les persones, les famílies i les comunitats. Ara és el moment de fer-ho i això va molt més enllà de la confrontació política i dels interessos personals, és una necessitat que tenim per avançar cap endavant, irrenunciable.

HO DIU EN JOSEP VINYALS DE CABRERA

2009-08-09T13:07:00.001+02:00

Ahir, prenent unes cerceses amb en Chicho Rovira i en Josep Vinyals al Nou 73, aquest darrer va fer una gran reflexió: en la societat actual, més que ser de dretes o d'esquerres, el que determina és tenir feina o no.

Per pensar-hi amb profunditat sobre el món que hem creat i en el qual vivim.

BLOQUEIG DEL VAIXELL DRAGA A ARENYS DE MAR

2009-07-02T20:32:00.003+02:00

Avui, els pescadors d'Arenys de Mar han fet una acció de bloqueix a un dels vaixells draga. L'acció és una protesta pel que consideren una destrucció de l'ecosistema marí.

És compatible poder-se banyar al Maresme sense carregar-se els peixos?

'AQUELLA TARDE, AL DECIRLE', de JUAN RAMÓN JIMÉNEZ

2009-05-29T18:45:00.001+02:00

Aquella tarde, al decirle
que me alejaba del pueblo,
me miró triste, muy triste,
vagamente sonriendo.

Me dijo: ¿Por qué te vas?
Le dije: Porque el silencio
de estos valles me amortaja
como si estuviera muerto.

-¿Por qué te vas?- He sentido
que quiere gritar mi pecho,
y en estos valles callados
voy a gritar y no puedo.

Y me dijo: ¿Adónde vas?
Y le dije: A donde el cielo
esté más alto y no brillen
sobre mí tantos luceros.

La pobre hundió su mirada
allá en los valles desiertos
y se quedó muda y triste,
vagamente sonriendo.

UNA SOLUCIÓ DEFINITIVA PER A LES PLATGES

2009-04-24T19:12:00.003+02:00

Editorial TRIBUNA Maresme, 217

L’Estat ha anunciat una inversió de més de nou milions d’euros per regenerar les platges de la comarca, principalment les del Baix Maresme. Amb la temporada de bany a tocar, la regeneració arriba “in extremis” però molt necessària.

Per tant, la valoració d’entrada és positiva perquè aquest problema no podia allargar-se molt més en el temps, però tampoc no s’acaba d’entendre que per un “error” Premià de Mar es quedi fora dels ajuts. I si el problema és la competència de les administracions, cal que es posin d’acord i el resolguin.

D’altra banda i al rerefons de tota la qüestió, la problemàtica de les platges s’ha de resoldre de forma definitiva i no posant-hi pedaços. No es poden controlar les tempestes, és obvi, però sí que pot donar-se una resposta menys provisional a una situació que ve repetint-se en el temps i que pateixen els milers de banyistes que opten per venir al litoral del Maresme.

La voluntat de resoldre el problema, doncs, ha d’anar acompanyada d’accions clares i sense allargar-se massa en el temps.

'TANT DE BO FOSSIS AQUÍ', DE FRANCESC MIRALLES

2009-04-24T19:05:00.004+02:00

Història d'amor amb píndoles d'autoajuda.

L'ofici d'en Miralles fa que no decaigui en cap moment i que la història, que podria ser una novel·leta, no s'ofegui en cap revolt i conclogui en una sòlida proposta carregada de missatges per a la transformació personal.

El que podria ser una història d'amor senzilla va molt més enllà, doncs, i s'acaba convertint en un viatge iniciàtic.

Resto, doncs, a l'espera, que un dia aquest autor escrigui una història curta, de no més de 100 fulls, amb el viatge alquímic com a rerefons, ja que aquesta sembla una constant en el seu treball. En aquesta suposada obra equilibrarà poesia i prosa, fons i forma i consolidaria un gran públic.

A "Tant de bo..." hi ha un valor afegit, la relació dels personatges amb el món de la música. Perquè aquesta és una història per als joves que portem a dins, els joves eterns que si volem ser, som.

'SILUR', DE JOAN CARLES GONZÀLEZ PUJALTE

2009-04-24T19:01:00.002+02:00

'Silur' és el nou llibre de poesia de Joan Carles Gonzàlez Pujalte, guardonat amb el III Premi de Poesia Oriol Rossell 2009 i publicat per Editoril Omicron.

Els 'silurs', m'explica l'autor, són peixos que es porten de fora i s'acaben menjant la fauna autòctona.

Poesia existencial que frega la prosa. Transmet sensacions amb un gran mestratge de la paraula i l'estrofa poètica.

És una poesia de risc que funciona, com una simfonia que alterna ordre i caos però acaba destil·lant un missatge contundent, dolorós, d'impacte.

COMIAT DE PROA PREMIÀ

2009-04-14T20:04:00.005+02:00

Els últims mesos no han estat fàcils. El descens de vendes i les dificultats financeres, entre d'altres obstacles i problemes dels moments actuals, ens van fer prendre la decisió de tancar la llibreria després de més de 13 anys d'activitat comercial i cultural.

A molts dels nostres clients i amics els ho hem pogut comunicar personalment, però n'hi ha molts altres a qui no ha estat possible fer-ho i els hi voldríem transmetre per mitjà d'aquest escrit.

Més enllà del sentimentalisme i les emocions que poguem sentir en aquest moment, durant tots aquests anys que Proa Premià ha tingut les seves portes obertes, hem intentat oferir el millor servei possible, convençuts de lluitar contracorrent i amb la dificultat afegida de tenir el gran aparador comercial que és Barcelona al costat.

D'altra banda, durant tot el temps que hem estat oberts hem apostat per ser un espai multicultural, per integrar-nos amb la ciutat de Premià de Mar i per promoure el món del llibre i de la cultura en general en tots els seus aspectes. És per això que hem fet clients, però també amics, molts amics.

I és també per això mateix que volem acomiadar-nos amb la convicció d'haver donat un bon servei, que des del carrer del Nord-cantonada de L'alegria, hem estat un aeroport de sortida a milers i milers de llibres que han arribat als seus lectors, diverses generacions d'amants de la lectura en tots els seus formats.

En certa manera, Proa Premià ha estat una plataforma de llançament cap al lector d'aquest màgic món que són els volums d'històries, poemes, novel·les, contes... relligats, que ara formen part del patrimoni imaginari i intel·lectual de moltes altres persones.

Però no hi ha res que duri eternament, ja se sap i també ens ha tocat l'hora de volar a nosaltres.

Gràcies a tots i a totes pel suport al llarg dels anys i que els llibres continuïn vivint en tots nosaltres per sempre.

Sílvia Tarragó i Albert Calls

JUSTE DE NIN

2009-04-14T20:00:00.002+02:00

Una recomanació. Còmic d'autor de primera:

'Cròniques a llapis. 1931-1970', de Lluís Juste de Nin.

Inclou 'Barcelona, 1931', 'Montecristo, 1941' i 'El Guepard, 1970'.

50 anys de la nostra història a través de tres clàssics de la literatura universal redimensionats.

BIOGRAFIA D'AC/DC EN CÒMIC

2009-04-14T18:25:00.002+02:00

Quarentena Edicions ha publicat un nou format editorial a tenir en compte: la biografia de grups de rock però en còmic.

El primer volum està dedicat a la mítica banda AC/DC.

La història que s'explica no busca ser rigorosa, sinó recollir anècdotes i donar la perspectiva d'una trajectòria.

De fàcil lectura, és ideal per crear nous lectors dins el món de la música més actual.

ONÍRICA (MICRORELATO)

2009-04-14T17:41:00.003+02:00

El hombre sueña con una gran biblioteca ardiendo y otra vida en mundos lejanos.

Lleva un traje de mago y una larga barba y vive en una ciudad legendaria, de grandes torreones de obsidiana, que brillan con los reflejos de dos soles verdes gigantes.

Encontraron su cuerpo en la playa y lo curaron y cuidaron para acabar convirtiéndolo en uno de ellos, los oscuros.

No tardó en ser un reputado mago al servicio del rey.

Y unos años más tarde se convertía en el responsable de la mayor biblioteca de todos los tiempos: un torreón que llegaba hasta las nubes y donde se almacenaban volúmenes de todos los mundos conocidos.

Un dia soñó que la gran biblioteca ardía y que su cuepro se deshacía en miles de pedazos.

Cuando se despertó estaba tendido en una playa, rodeado por los restos de un naufragio.

Recordaba vagamente a un hombre escribiendo en un cuaderno y creando su historia, de personaje.

Ardía su mundo y él sólo era una parte más de una gran caja de palabras, mezclándose en hstorias inconclusas.

DANSA DE LA MORT (Microrelat)

2009-04-14T17:30:00.003+02:00

Se'm va aparèixer enmig d'una riera mentre jo passejava i buscava espàrrecs.

Portava per disfressa una malla negra i un esquelet blanc sobreimprès, com els figurants d'aquelles representacions en les quals la Mort és la protagonista.

Ballava una estranya dansa, sense música de fons i semblava somriure'm, però en tinc un seriós dubte perquè el rictus pintat a la roba era difícil de definir.

Molts anys després el vaig trobar de nou, per segon cop, sense esvair el dubte.

PEIXOS I PEDRES

2009-04-14T17:29:00.002+02:00

D'una hstòria zen:
Quan confons les pedres dels rius amb peixos cal calmar-se.

PRESENTACIÓ A MATARÓ DEL NOU SEAT EXEO

2009-04-14T12:31:00.003+02:00

Publicat a "TRIBUNA Maresme"

Maresme Lesseps presenta a Mataró el nou Seat Exeo

Plantar cara a la crisi treballant i presentant els seus nous productes. Aquesta és la filosofia de treball de Maresme Lesseps, concessionaris de SEAT a la comarca, que va fer la presentació a Mataró, el passat 2 d’abril, del nou Seat Exeo.

Amb un acte multitudinari, al qual van assistir representants del món empresarial, clients i amics, es va presentar en societat el nou cotxe que es defineix per la seva innovació i qualitat. De fet, el nou Seat Exeo, de disseny àgil, elegant i esportiu, equilibra la conducció dinàmica i un elevat confort.

El gerent del grup Lesseps, Jaume Roura, va assegurar durant l’acte de presentació, que tot i les dificultats dels temps actuals “no es pot viure de la lamentació i cal llevar-se amb il·lusió perquè SEAT, la marca autèntica, única, continuï sent líder al mercat”. Per a Roura ara és el moment de treballar “amb molta il·lusió l’arribada d’un nou vehicle, fent-ho de manera participativa amb clients i amics”.

Per la seva banda, el director general de SEAT Espanya, Pere Catena,
va destacar els valors de la fàbrica del grup a Martorell, on es fan els models Ibiza, Leon i Exeo. “És la més flexible del món”, va asegurar Catena.

Pel que fa al nou Seat Exeo, Catena va destacar que “és una línea que agradarà fins i tot pel tacte i l’olor i que al provar-lo seduirà”.
Catena també va destacar el salt qualitatiu i tecnològic de SEAT. ”No som la SEAT del Cuéntame. Estem segurs del nostre producte i seguint l’eslògan creiem que ‘hauries de provar-lo’”, va afirmar.

El nou Seat Exeo té un dels seus punts forts en la innovació tecnològica de les seves noves motoritzacions, dinàmiques i ecològiques, fins a la última generació de motors amb tecnologia Common Rai. També, el seu equipament ofereix tots els elements d’una berlina de gamma alta. A nivell de seguretat, el nou vehicle incorpora els més nous avançaments tant en seguretat activa com passiva.

Maresme Lesseps, amb les seves noves instal·lacions i un equip qualificat de professionals, compta a Mataró amb més de 3.000 m2, on es poden trobar vehicles nous, d’ocasió, gerència, taller mecànic, carrosseria i recanvis. En aquests departaments, l’atenció corre a càrrec de qualificats professionals amb àmplia formació de la marca SEAT.

SOBRE LA SETMANA SANTA

2009-04-14T12:31:00.001+02:00

Mataró celebra una Setmana Santa amb personalitat pròpia i multitudinària i amb voluntat de promocionar-la com un recurs turístic de la ciutat. Els actes més seguits són la desfilada dels Armats, la processó de Cerdanyola (Dijous Sant) i la Processó General (Divendres Sant).

Des del 29 de març fins al 12 d’abril se celebren a la capital del Maresme una trentena d’actes religiosos entre via crucis, processons i representacions sacres. Hi participen prop de 3.000 persones, entre natzarens, armats, costalers i penitents i se’n preveu al voltant de 55.000 com a públic.

L’acte de referència és la Processó General, divendres 10 d’abril a les 19,30h. Organitzada per la Comissió de Setmana Santa, compta amb la participació de totes les Confraries, les Germandats i els Armats de Mataró, que sumen una dotzena d’entitats.

Per a l’alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, “amb els actes de Setmana Santa s’han sabut integrar elements diferents d’aquesta cultura com els Armats i les confraries, amb la realitat cultural de la ciutat i que aquestes tradicions es barregin en harmonia”.

ELS ACTES MÉS DESTACATS

Entre els actes destacats de la Setmana Santa a Mataró hi ha la desfilada i homenatge a la ciutat que fan els Armats (9 d’abril a les 19’15h. Plaça de Santa Maria) i la Processó de Dijous Sant a Cerdanyola (9 d’abril a les 20,30h. Barri de Cerdanyola). També, enguany es recupera un acte tradicional com és la Processó Nit de Silenci (9 d’abril a les 21,30h. Plaça de Santa Maria). Però l’acte referent i punt de confluència és la Processó General de Mataró (10 d’abril a les 19,30h), amb la participació de representants de totes les confraries, germandants i armats.

L’itinerari de la Processó General de Mataró és: Plaça de Santa Maria, Carrer Nou, La Riera, Carrer d’Argentona, El Torrent, Plaça de les Tereses, Carrer de Santa Teresa, Plaça de Santa Anna.

La majoria dels actes de Setmana Santa a Mataró se celebren al centre, motiu pel qual es pot accedir amb tren a la ciutat i dirigir-se cap a la plaça Santa Anna, al cor del municipi i molt a prop de l’estació, per des d’aquest punt anar a trobar-se amb els itineraris de les processons. Per accedir a d’altres actes que es fan als barris, com el de Cerdanyola, s’hi pot arribar amb autobús.

CARVER, DIXIT

2009-04-14T12:24:00.000+02:00

"La buidor és el començament de totes les coses".

Raymond Carver

MÀXIMA

2009-04-14T12:23:00.000+02:00

"No em recordava que també he de morir".

Joan Oliver

MANIFEST CONTRA L'ABUNDÀNCIA

2009-04-14T12:21:00.002+02:00

De què serveix tenir milers, milions de llibres a l'abast, quan som incapaços de gaudir amb un poema de dos versos?

EBRE BLOOK

2009-04-14T12:19:00.002+02:00

Cossetània edita el primer recull de relats publicats en un blog ebrenc que acaben sent un llibre en lletra impresa.

MARIÀ MANENT, DIXIT

2009-04-14T12:17:00.001+02:00

"La natura ens
murmura, però
només a mitges,
el secret".

Marià Manent.

ESTÀS VIU

2009-04-14T12:16:00.002+02:00

Si l'herba, les plantes salvatges i els pèls de la barba creixen vol dir que hi ha vida.

ORDRE I DESORDE

2009-04-14T12:15:00.002+02:00

Hi ha el desordre, com a tendència natural. I la capacitat humana, la lluita constant amb un mateix i l'entorn per conviure amb el caos i intentar mantenir un cert ordre.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A JOAQUIM ARENAS i SAMPERA

2009-04-13T13:12:00.003+02:00

Per a "La Clau"

“Cal pensar que l’educació,
a l’escola, no ho pot arreglar tot”

Joaquim Arenas i Sampera, mestre i pedagog nascut a Mataró, des de fa anys que viu a Premià de Mar. Vinculat a l’ensenyament i la difusió de la llengua catalana va ser cap del Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC) de 1983 a 2003. També, va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2003 per la seva sostinguda tasca com impulsor de la llengua a l’escola i la catalanització del nostre sistema educatiu des del món cultural i cívic. Autor de diversos llibres, recentment acaba de publicar, amb Margarida Muset i Adel, La immersió lingüística. A Catalunya, un projecte compartit, editat per Eumo Editorial.

La llengua catalana gaudeix d’un bon estat o anem pel mal camí?
El català és una llengua forta i d’un gran prestigi arreu. El mal camí el farien aquells que no li siguin fidels. La fidelitat és bàsica. Parlar sempre en català a Catalunya i als Països Catalans és mantenir en bon estat la llengua.

La immersió lingüística, ha funcionat, doncs?
La immersió ha complert plenament la seva funció: fer aprendre la llengua de l’escola – la del país- a uns infants que no la parlen a casa. I això els ha permès poder inserir-se plenament en el model d’escola catalana en llengua , continguts i actituds model, per altra banda tan elogiat per les institucions europees.

Però alguna cosa es deu haver fet malament veient les darreres xifres de l’ús del català a Barcelona?
A l’escola d’ Educació Primària, no. A Secundària ja fa anys que en aquest i altres aspectes fonamentals és un campi qui pugui. Però cal pensar que l’educació, l’escola, no ho pot arreglar tot. Cal prestigiar la llengua, fer-la útil, que possibiliti el lleure: el teatre, els musicals, els jocs que es presenten amb les noves tecnologies. Són qüestions que costen diners. Una gestió raonada dels diners que hom dedica a l’augment de funcionaris i de nous càrrecs públics faria possible la normalitat del català en aquests àmbits.

Ensenyar la llengua a les escoles afavoreix la integració dels nous catalans? Els escolars parlen en català?
Si es fan les coses ben fetes, si hi ha un projecte pedagògic i un projecte lingüístic fet amb cap i peus, els nois i noies parlen català amb qui els parla català. La gràcia està en què parlar en català no s’acabi per a molts alumnes en sortit de la classe. Amb una gran implicació del professorat i molta voluntat, el català pot, i ha de ser la llengua d’escola.

En les converses, el castellà s’imposa al català, de qui és la culpa?
A primera instància dels qui es passen de llengua. “Sempre en català” ha de ser la consigna permanent de tot ciutadà d’aquest país. Ara, la responsabilitat darrera és dels que, tenint responsabilitat política, no atorguen a la llengua l’estatus i els mitjans per ser plenament el vincle més sensible de la nostra ciutadania.

L’ensenyament de la llengua i la cultura no ha anat paral·lel al dels valors?
Quan en un centre educatiu es treballa amb esforç, es vol una feina ben feta, la tasca escolar es desenvolupa en ordre, es vol l’excel·lència per tots els alumnes, es conrea el respecte a l’autoritat del mestre i tantes coses més, la qüestió de la llengua catalana i del seu ús i l’aprenentatge general de les altres llengües és la cosa més normal del món. Ara això demana dues coses, encara, implicació plena dels mestres i una gran comunicació i complicitat dels pares, que també és possible.

Quin és el camí a seguir de cara al futur?
Activar la consciència lingüística, no fallar en la fidelitat, estar orgullosos de la nostra llengua i “utilitzar-la sempre”. No renunciar mai a parlar en català. I protestar quan no som atesos en català. El futur és la tasca, l’esperança, però també la lluita sense defallença. No ens podem cansar d’estar cansats.

Es pot viure plenament en català, a la Catalunya del segle XXI?
En general i massa sovint, no. Però els qui hi podem col·laborar, és a dir els ciutadans, perquè aquesta situació canviï, i els que, des del poder, disposen de mecanismes eficients per aconseguir-ho, no fem allò que hem de fer.

Més enllà del Principat, la salut del català és bona… al País Valencià, a la Catalunya del Nord, les Illes o l’Alguer?
La salut del català no és bona enlloc. Hi ha situacions de malaltia greu i situacions de gravetat extrema, i no arreu és igual. Només caldria . . . Ara la recuperació és una qüestió social i política mentre no disposem d’un estat propi. Cada país de parla catalana ha de trobar el camí per al recobrament de la llengua sense perdre la consciència que tots formem part de la mateixa àrea lingüística, que tots parlem la mateixa llengua.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”?
Sí. Vaig tenir una sorpresa, ja fa temps. I va ser comprovar que cada setmana a casa es retalla la recepta de cuina que hi ha a la darrera pàgina de la revista.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A ALBERT JOAN MANENT

2009-04-13T13:05:00.006+02:00

Per a "La Clau"

“Els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat”

Albert Joan i Manent va néixer a Premià de Mar i és jutge de pau a Cabrera de Mar des de fa 17 anys. Va recollir el testimoni d’un dels jutges de pau més veterans de Catalunya, Pere Rodríguez. A banda dels actes propis del jutjat, Manent ja ha celebrat més de 700 casaments.

Quines funcions té el jutge de pau avui en dia?
La guàrdia i custòdia dels llibres de registre, fer actes de conciliació i mediació i judicis de faltes. Però sens dubte, la part més vistosa i alegre són els casaments.

Hi ha alguns casaments que recordi de manera especial?
El d’un company de l’Ajuntament que es va casar gran i el del meu fill, que va fer-ho per l’església, però jo em vaig encarregar dels tràmits del llibre de família.

Com es preparen els casaments?
Hi ha un seguit de tràmits que cal seguir com els expedients, la declaració jurada, els dos testimonis... També és molt important fer una entrevista prèvia amb els nuvis i adaptar la cerimònia a les seves necessitats i desitjos, que no sigui una cosa freda.

Ser jutge de pau és vocacional?
Sí, vocacional i de servei a la comunitat. L’escullen els regidors cada quatre anys i el proposen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que és qui el nomena. El càrrec d’un jutge es passa a un altre. En el cas de Cabrera hi havia l’avi Pere, en Pere Rodríguez, tota una institució, que era molt gran i es volia retirar. Jo vaig fer-li de substitut i de bastó, per ajudar-lo i vaig acabar sent jo el jutge del municipi.

Com a jutge de pau han de fer d’altres activitats, però?
Sí, per exemple el que es coneix com a “deslinde”, que és intervenir per ajustar els límits d’un terreny quan els propietaris no es posen d’cord. O abans també s’havien de fer aixecaments de cadàvers de persones que havien patit morts traumàtiques, però ara ho fan els jutges de guàrdia. I això, entre d’altres coses.

També hi ha un jutge de pau auxiliar, no?
Està establert que n’hi ha d’haver dos, un titular i un substitut. A Cabrera de Mar la jutgessa auxiliar és l’Elisabet Plass. Sempre hi ha d’haver un jutge al municipi. En definitiva, els jutges de pau som el pont entre la justícia i la comunitat.

Manté contacte amb d’altres jutges catalans?
Sí, a través de l’Associació Catalana Pro Justícia i diversos actes que es convoquen amb les associacions gallega, basca o andalusa. A través d’aquests contactes els jutges ens podem instruir, reciclar i millorar les nostres mancances. En les trobades portem ponents a fer conferències, jutges de rellevància.

La conciliació serveix per alleugerir problemes a la localitat?
És una de les tasques més enriquidores. Som abans de les persones que jutges. També cal entendre que durant la conciliació s’ha de saber donar la volta als problemes i remenar per trobar la solució.

Jutge de pau i defensor del ciutadà, càrrec que tenen alguns municipis, són opcions compatibles?
A les ciutats no hi ha jutge de pau i s’ha creat la figura del defensor del ciutadà.

Amb la crisi ha augmentat la feina del jutjat de pau?
Sí que es nota. Hi ha més desnonaments, més reclamacions de deutes, més actes de conciliació i per força la feina ha anat a més.

Ha canviat molt la relació entre les persones als municipis de la comarca en els darrers anys?
Als pobles petits no. Continuem relacionant-nos més i aquest tracte permet més conciliacions que judicis. Al cap i a la fi, és millor conciliar.

Hi ha alguna anècdota que conservi en la seva memòria de “La Clau”, ara que aquesta publicació fa 25 anys?
Quan el meu oncle es va morir, hi van publicar un escrit preciós glossant la seva figura. Era en Lluís Manent, un activista d’ERC. Textos com aquest arriben a les persones. De “La Clau” m’agraden els escrits de la Regina Ferrando i penso que la publicació és molt propera al ciutadà.

EL VALOR DELS NOSTRES ESPAIS AGRARIS

2009-04-13T11:36:00.000+02:00

Publicat a "La Clau"

La Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró edita la revista “L’atzavara”, una publicació de divulgació científica. El passat mes de gener van presentar el número 17 centrat en ‘El valor dels espais agraris periurbans’, un tema que a la comarca ens hauria de preocupar força, perquè ens toca de manera directa.

Com es destaca a “L’atzavara”, en els darrers anys, els espais perirubans catalans han patit un declivi preocupant de la superfície, que s’ha arribat a reduir en un 61% degut a molts factors, com ara la industrialització, el creixement de les ciutats o la globalització dels mercats, entre d’altres aspectes. Per situar-nos, alguns d’aquestes zones al Maresme són les de La Tordera, Malgrat de Mar, Cabrera de Mar, Alella o les Cinc Sènies de Mataró.

En aquesta publicació s’hi recullen les conferències que diversos científics i tècnics van fer per a un seminari. S’hi tracten aspectes com ‘Els espais lliures de la regió metropolitana de Barcelona’, ‘Petjada ecològica, consum del territori com a recurs?’, ‘L’observatori del paisatge en el marc de la nova política de paisatge a Catalunya’, ‘Reflexions sobre la protecció de l’espai agrari. De Gallecs a les Cinc Sènies’, ‘L’estat de l’avifauna dels espais agrícoles a Catalunya i el cas concret de les Cinc Sènies’ o ‘El valor dels espais agraris periurubans’, entre d’altres.

Com es destaca en l’editorial de la publicació: “el motiu principal de la conservació d’aquests espais ha de ser la promoció del sector agrícola, que ha d’esdevenir econòmicament rendible com qualsevol altre sector econòmic”. D’altra banda, s’afegeix que l’agricultura dels nostres entorns urbans “ofereix un producte de proximitat que suposa un benefici per als consumidors, atès que és un producte fresc del qual podem fer un seguiment relativament fàcil del seu procés de producció i un control de la seva qualitat. També cal tenir en compte que tenim un rebost al costat mateix de casa”.

Tanmateix, d’altres valors d’aquests espais que s’esmenten són que “fan una valuosa funció d’esponjament del territori i de separació de poblacions, tot prevenint que esdevinguin una continuïtat urbana entre elles”.

En síntesi, aquesta publicació posa sobre la taula la importància d’aquestes parts del nostre país que fins no fa massa teníem molt més a l’abast i que malauradament han anat substituint-se per asfalt i construccions.

On està el Maresme verd i paisatgístic de fa pocs any? Cada vegada més en la nostra memòria. Conserven almenys més el que ens queda, com ens recorda “L’atzavara” amb el conjunt d’articles aplegats.

ABERT CALLS ENTREVISTA A JOSÉ LUIS GALLEGO

2009-04-13T11:13:00.005+02:00

Entrevista publicada a "La Clau"

“La societat del futur serà sostenible o no serà”

José Luis Gallego (Barcelona, 1964), vinculat a Cabrils i al Maresme, és periodista ambiental i escriptor. Ha publicat més d’una dotzena de llibres de divulgació ambiental, el darrer dels quals és ‘I això on va?. Guia pràctica del reciclatge’, una manual per a practicar la reducció i recollida selectiva dels residus domèstics que inclou propostes d’acció individual i una guia ràpida per resoldre els dubtes més comuns sobre el reciclatge. Col·laborador del programa de televisió “Els Matins”, de Josep Cuní i de “Julia en la Onda”, de Júlia Otero, a Onda Cero, és columnista en una llarga nòmina d’importants mitjans del país i ha rebut nombrosos guardons per la seva tasca, com el Premi Medi Ambient 2003 de la Generalitat de Catalunya.

El seu darrer llibre, ‘I això on va?’ està tenint molt bona acollida. Creu que això és degut al fet que la gent està molt preocupada pel nostre medi ambient?
Crec que cada vegada som més els que estem disposats a posar el nostre granet de sorra per millorar el nostre entorn, i la reducció i el reciclatge dels residus que generem a casa és una bona aportació en aquest sentit.

A la llar, majoritàriament, som conscients que cal reciclar o encara queda molt camí per recórrer, moltes assignatures pendents per a resoldre?
Hi ha una tendència positiva, però cal que siguem més els que reciclem i que ho fem millor. A Catalunya només reciclem el 34% dels residus urbans. En canvi un 80 % de la gent diu que recicla. Hem de fer avançar la primera xifra.

L’educació sol ser la clau del futur. A les escoles s’ensenya bé la importància dels temes relacionats amb el medi ambient?
No podem delegar l’educació en valors –i els temes mediambientals pertanyen a l’àmbit del civisme– als mestres. Els pares ens em de implicar en la formació dels nostres fills i el respecte a l’entorn és un hàbit que s’ha de treballar també a casa.

En síntesi, quines són les accions més fàcils que cal fer en la nostra vida diària per ajudar al medi ambient?
Reduir els nostres residus i, en tot cas, recollir-los a part. Estalviar aigua. Fer-ne un ús més eficient de l’energia. Moure’ns d’una altra manera, més lògica i raonada. Practicar un consum més responsable i respectar l’entorn natural, entre d’altres.

El canvi de temps que estem vivint en els darrers mesos ha de ser preocupant? Ho dic perquè, com tothom sap, ha fet molt de fred i no ha parat de ploure quan no fa massa encara patíem per la sequera?
No té res a veure el temps meteorològic amb el clima. Tot i així, si no actuem d’una manera més responsable amb el medi ambient i no reduïm les emissions (incloses les domèstiques) aquest planeta serà un lloc cada vegada menys confortable.

Tots els països estan entenent la necessitat de no malmetre el nostre planeta?
L’arribada del President Obama a la Casa Blanca es una esperança per a tots els que creiem que l’escalfament global es pot mitigar tot reduint les emissions de CO2. Ara ja hi som tots, amb la UE i els Estats Units al capdavant.

Vivim en una societat consumista. Aquest consumisme ens porta a la destrucció?
Hi ha una manera de consumir més responsable i compromesa amb el medi ambient, i cada vegada som més els que la practiquem. El consum eés el motor de l’economia. És quan actuem com a consumidors que podem canviar el món.

I com podem fer un consum més responsable que ens afavoriria a tots plegats?
Escollint, entre dues opcions, la que genera menys residus i aporta més valors ecològics. Premiant les marques que incorporen el compromís ambiental als seus productes. Evitant la compra compulsiva. Triant productes locals i evitant l’excés de bosses.

La societat del futur és ecològica i sostenible.
Serà sostenible o no serà. La crisi que estem vivint és només un avís. Si no prenem nota i corregim el rumb cap a la moderació anem del dret cap al penya-segat.

La nostra comarca ha viscut un gran creixement. S’ha harmonitzat amb l’atenció a l’entorn?
És evident que no. L’especulació urbanística ha actuat com un cuc barrinador al Maresme, malmetent el nostre patrimoni natural i paisatgístic. La façana litoral és un seguit de ciment. On són les maresmes que donaren nom a la comarca?

Al Maresme, doncs, en termes mediambientals que li cal?
Li calen governs locals més compromesos amb la defensa de l’entorn, que habilitin polítiques ambientals més decidides i valentes. I als ciutadans ens cal fer pinya per millorar la qualitat ambiental a partir del compromís individual. Hem d’entendre que som el que respirem i el que ens envolta molt abans que cap altra cosa.

Quin record o anècdota conserva en la memòria del setmanari “La Clau”?
El de un mitjà de comunicació local i a l’abast de tothom, que sempre acabes llegint quan vas a prendre un cafè o guardes torn a la perruqueria. I alhora una bona manera d’estar al dia dels serveis i els productes que tens més pròxims. Felicitats per aquest 25è aniversari.

POSAR ROSTRE AL NOSTRE PASSAT

2009-04-13T11:10:00.001+02:00

Publicat a "La Clau"

El món iber, romà i medieval
a través d’una web didàctica

La preocupació per la preservació del patrimoni ha dut als maresmencs Josep Maria Rovira i Ferran Bayés a treballar en la creació d’una web didàctica en la qual s’ha recreat el passat patrimonial i arqueològic de Cabrera de Mar i de la comarca del Maresme.

Algunes de les imatges o recreacions virtuals del projecte van poder veure’s ja durant la passada Fira Iberoromana de Cabrera, però ara, finalment, es presentarà la proposta ja desenvolupada.

L’acte serà el proper divendres 27 de març, a les 19,30h, a Can Palauet, de Mataró, a càrrec del Dr. Joan Santacana, professor titular del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.
‘Cabrera de Mar: arqueologia i patrimoni’,
la web didàctica elaborada, forma part d'un projecte de recerca que Rovira està desenvolupant gràcies a una llicència retribuïda concedida pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, però compta amb el suport de Caixa Catalunya. Obra Social,
DIDPATRI - Didàctica i Patrimoni,
el Grup d'Història del Casal de Mataró,
l’Ajuntament de Cabrera de Mar i la
Universitat de Barcelona - Departament de Didàctica de les Ciències Socials.

De la direcció de la proposta s’ha encarregat Rovira, que ha treballat amb Bayés en la infografia i els textos que ajuden a mostrar el rostre de com era el nostre món antic.

“Cabrera de Mar ocupa un lloc de primer ordre pel seu ric patrimoni arqueològic, que en els darrers anys s’ha vist incrementat amb noves i espectaculars descobertes”, explica Rovira.

“Amb els recursos que les tecnologies de la informació posen avui al nostre abast, en aquesta web intentem acostar aquest patrimoni iber, romà i medieval, al públic, pensant sobretot en els joves que seran els qui demà l’hauran de preservar i tenir-ne cura”, comenta Rovira.

Així, sempre que ha estat possible, a partir de les dades arqueològiques, s’ha restituït virtualment l’aspecte que devien tenir originalment les edificacions que avui perviuen en estat molt fragmentari.

D’altra banda, bona part dels jaciments citats a la web no són visitables, alguns perquè han estat excavats en dates molt recents i altres per manca de recursos per la seva museïtzació i posta en valor.

“Tan de bo que amb aquesta web poguéssim aportar també el nostre granet de sorra perquè les administracions prenguin consciència de la importància arqueològica de Cabrera, i de que cal invertir-hi amb urgència per consolidar les restes existents, fer-les visitables i finançar noves investigacions”, assegura Rovira.

ALBERT CALLS ENTREVISTA A REGINA FERRANDO

2009-04-13T11:05:00.002+02:00

Entrevista publicada a "La Clau"

“El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som”

Regina Ferrando treballa des de Premià de Mar en una activitat que no té fronteres: el desenvolupament del pensament creatiu i del creixement personal. Escrivint articles (amb fidelitat publicats a “La Clau”), a través d’un llibre, des de la seva pàgina web (www.reginaferrando.com), a la ràdio i a la televisió locals, fent cursos o per mitjà de la paraula, transmet les inquietuds d’un altre mil·leni i ens ajuda a trobar nous camins.

Vivim massa angoixats els maresmencs del segle XXI?
Hi deu haver de tot. Ara bé, hi ha més conreu d’angoixa aquí que al Pallars Sobirà o la Garrotxa, per exemple. És el preu d’estar a la vora de la gran metròpoli. En general, però, la societat occidental i desenvolupada és una societat angoixada, en major o menor mesura.

Què es pot fer per agafar-se millor la vida?
Prendre consciència de la respiració. Respirar conscientment sempre que ens sigui possible. Nodrir la nostra vida amb estones de silenci. Confiar en el procés de la vida, que ens dóna, a cada moment, allò que ens cal, encara que hi ha moments que se’ns fa difícil entendre-ho.

Vostè va parlar a la comarca del pensament creatiu i del creixement personal quan ningú ho feia i ara s’ha estès. En què poden millorar les nostres vides?
El nostre pensament crea la nostra realitat. Som allò que pensem que som, tant si és positiu com negatiu, tant si és conscient com inconscient. El creixement personal ens permet adquirir l’habilitat de fer tots els pensaments conscients i positius, per poder viure feliços i satisfets.

Hi ha un coneixement universal per afrontar millor la vida diària?
Hi ha una font inesgotable de saviesa en el nostre interior, que compartim tots els éssers humans. Només ens cal connectar-hi per tenir totes les respostes. Per això, cal aprendre a anar “cap endins”, de la mateixa manera que sabem anar “cap enfora”.

Moltes vegades s’associa l’autoajuda amb un model “nord-americà”, però també existeix en la nostra cultura, no?
L’autoajuda, entesa com la necessitat de conèixer-se per ser feliç, de ser solidari amb un mateix, és tant antiga com el món. Si revisem la filosofia i psicologia europees, descobrirem infinitat d’éssers humans que han treballat per aconseguir la seva realització plena i la del seu entorn.

Hem oblidat coses elementals i ara això ens està passant factura?
En la mesura que oblidem ser nosaltres mateixos i no tenim consciència de la nostra essència veritable, això ens passa factura.

S’acaba un concepte de món i en neix un de nou? Anem cap a la foscor i a les tenebres o a la llum? Ho dic perquè només mirant el telenotícies es plantegen seriosos dubtes?
Indubtablement, caminem cap a la llum. Estem a les acaballes d’un paradigma i el nou ja s’insinua. La nova consciència que creix és silenciosa i els seus actes encara no surten al telenotícies. Hi ha, però, una gran multitud que avança. En la mesura que persones, amb nova consciència, arribin als llocs de poder de la política i dels mitjans de comunicació, la llum es farà cada vegada més evident.

Som excessivament egoistes l’espècie humana?
Som humans i l’egoisme forma part de la nostra naturalesa intrínseca. Justament la necessitat de créixer és per donar més poder als sentiments lluminosos com l’amor, el respecte, la solidaritat, i deixar sense llum els comportaments més primaris, com l’egoisme.

El dolor ens fa créixer o aquest és un plantejament equivocat?
El dolor forma part de la nostra vida i ens fa créixer tal i com ho fa l’amor. Nosaltres som lliures de triar. A mi m’agrada més créixer per amor que per dolor.

Hem d’aprendre a aturar la ment, a buidar-nos, en la vida diària?
És absolutament imprescindible.

Què aconsellaria a algú que estigui molt desesperat, que les coses no li vagin gens bé i que no hi vegi sortida?
Deixar de mirar-se el melic i de fer-se llàstima. Una bona manera és anar a visitar la secció de malalts terminals de qualsevol hospital i posar-se a fer companyia a algun d’ells. A la sortida la vida ha canviat de color.

Quin record o anècdota conserva en la seva memòria de “La Clau”, vostè que n’és una col·laboradora històrica?

Recordo amb admiració la gran humanitat del Vicenç i, amb tendresa, la seva resistència a adaptar-se a les noves tecnologies.

L'assignatura pendent del tren de la costa

2009-04-02T18:44:00.001+02:00

El dèficit en infraestructures vials que pateix la comarca continua preocupant els sectors socioeconòmics del Maresme, que demanen clares millores en aquests serveis.

Així, una vintena d’empresaris associats a la fundació Costa de Barcelona-Maresme ha signat un manifest que ja té prop de 400 adherits, on demanen a les administracions que allunyin les vies del tren del litoral o que s’estudiï aquesta possibilitat.

D’altra banda, a més de superar la barrera per a la costa que suposa el tren, també es reclama un augment de la freqüència de pas d’aquest transport públic i connexió amb els aeroports per afavorir la mobilitat del sector turístic.

El recent Pla de Rodalies ha reobert el debat del paper del tren en una comarca més necessitada que mai en modernitzar els mitjans de transports i les vies de comunicació.

Si la solució a l’N-II està encaminada però encara queda molt camí per recórrer, el tren també s’ha de tenir en el punt de mira. És molt important i una clara opció de futur, com ens recorda aquest manifest.

Editorial TRIBUNA Maresme, núm. 213

Ens ho poden prendre tot?

2009-04-01T12:09:00.003+02:00

Ens ho poden prendre tot
o
sempre
queda,
dins nostre,
una flama
intocable?

La cultura oral del Maresme Nord

2009-04-01T12:06:00.001+02:00

Daniel Rangil publica el segon volum d’una trilogia dedicada a salvar la memòria oral del Montnegre. 'Vògits, modolons i desfedors' és el títol del llibre que recull els testimonis de 140 persones sobre com es vivia en uns temps que ja són història.

El primer volum de la trilogia de Rangil va publicar-se l’any passat, 'Històries i llegendes de l’any vuit'. El darrer, que tanca el cicle, preveu que el treurà l’any que ve, amb el títol de 'Piles i súties'. De moment, el segon llibre, 'Vògits, modolons i desfedors', porta un títol que és tota una declaració d’intencions: tres paraules d’un món rural i agrari ja desaparegut, però en el qual es troben les arrels més profundes del Maresme.

El nou treball de Rangil tracta, al llarg de 300 pàgines, un model de vida marcat pels recursos fluvials del Maresme i pel lligam amb la terra. Així, les dones fent la bugada, oficis al voltant de l’aigua com els saurins,la feina dels pagesos, les masies, els conreus o també com es va inciar el cultiu de les maduixes, són alguns dels temes que es tracten en aquesta obra que recull la tradició oral amb voluntat de preservar-la a través del paper imprès.

“El títol recull paraules que no fem servir, que se’ns moren, per reflectir un món que està canviant. Aquest passat ha forjat el dia a dia dels nostres pobles i amb el llibre miro que es pugui conèixer”, explica Rangil.

El president del Consell Comarcal del Maresme, Josep Jo, que va acompanyar l’autor del llibre en la presentació, el passat 31 de març, va destacar “el valor d’aquesta obra que ajuda a preservar la nostra identitat”.